L’acord Mas-Junqueras del que se’n deriva la data de les eleccions al Parlament (esperem que plebiscitàries o constituents) del proper 27 de setembre deixa en primer lloc del calendari electoral per aquest 2015 a les eleccions municipals.
Deia, en el meu comentari del passat 18 de gener, que les eleccions municipals adopten un caràcter de primàries en tot aquest cicle electoral (amb eleccions al Parlament i també Generals al Parlament Espanyol). I ho seran especialment a Espanya on, no ho oblidem, també hi ha eleccions a molt parlaments autonòmics. Com també ho seran les eleccions a Andalusia que, hàbilment, la seva presidenta ha convocat pel mes de març (que és quan s’haurien d’haver convocat les nostres).
Per tant aquestes municipals, que haurien d’haver estat una segona volta de les eleccions al Parlament, ara apareixen en primer lloc del calendari i estaran condicionades pel discurs espanyol que vindrà primer d’Andalusia i després de Madrid i pel possible impacte mediàtic que es generarà a l’entorn de Podemos, com ja passa cada vegada que apareix un sondeig electoral.
Aquest és el marc en el que ens mourem en els propers mesos. No crec que el sobiranisme hagi perdut o perdi pistonada com a conseqüència del desencontre Mas-Junqueras, tancat en solitari, tard i malament com ja he explicat. Però sí que és cert que els condicionants generals no seran els més desitjables.
En tot cas em podeu dir que a les municipals el que s’hi juguen són la composició dels consistoris i els governs municipals. I és evident que és així. I jo que només he fet política municipal no ho negaré pas. Però aquestes eleccions podien arribar amb els vents del país a favor i arribaran amb més ventades de ponent del que seria convenient. Dit això és evident que serà la primera oportunitat perquè molts dels elements de canvi que han estat en el debat polític en els darrers dos anys puguin aparèixer en molts ajuntaments i que el seu mapa polític es pugui modificar de forma substancial. I que l’independentisme d’esquerres pugui assolir els nivells de representació, i les alcaldies i majories de govern imprescindibles per liderar el procés cap a la independència des dels ajuntaments.
Això es perfectament possible. Ho dic perquè haurien de ser rellevants els efectes de la profunda crisi viscuda pel PSC amb les seves corresponents escissions i la creació de noves formacions polítiques en l’àmbit de la socialdemocràcia catalanista (MES i Avancem) que es notaran i molt en l’àmbit electoral de l’esquerra atès el seu acostament a ERC. Com la necessària millora de la pròpia ERC, que recuperarà presència institucional rellevant després del càstig (injust a la meva manera de veure) sofert en les passades municipals per l’efecte del govern tripartit a la Generalitat. Iniciativa s’ha mogut amb habilitat a nivell de l’Ajuntament de Barcelona, participant amb la plataforma Guanyem d’Ada Colau, però caldrà veure com resisteix en el conjunt del territori on l’espai de l’esquerra estarà profundament competit. La CUP ha de continuar el seu camí sostingut de creixement en el conjunt del país ( i caldrà veure com evoluciona en els municipis en els que té consolidada presència municipal i on se’ls pot valorar per la seva feina concreta). Podemos competirà sota la fórmula d’agrupacions d’electors en molts municipis, especialment del cinturó de Barcelona. Però el seu principal objectiu són les grans ciutats de l’estat i els parlaments autonòmics espanyols i, en concret, Madrid. En tot cas el seu posicionament a l’hora de constituir majories de govern d’esquerres serà determinant per saber, d’una vegada per totes, com orientarà la seva estratègia política més enllà dels aparadors televisius dels que ha gaudit fins ara.
En el territori de l’unionisme veurem el paper que juga Ciutadans i candidatures com Plataforma per Catalunya. Per primera vegada Ciutadans jugarà fort a les municipals i això pot tenir efectes sobre la representació del PP i del mateix PSC. On es presenti, Ciutadans farà mal.
I he deixat pel final a CiU. O Convergència. Perquè aquí hi ha molts forats negres a tractar. El primer, el derivat de la llosa que representen els casos de corrupció sobre l’electorat i les conseqüències del rebuig a la política de retallades del govern de la Generalitat. El cas Pujol, i el cas de les ITV, que ha afectat de ple a l’Oriol Pujol, el cas Palau i tants d’altres (com els vinculats a la sanitat) haurien de passar factura. I resta el paper de Duran i Unió. Sembla que arribaran junts a les municipals, amb tibantors això sí, i amb crisi a diferents municipis, però aguantaran. I en funció dels resultats la cosa petarà abans de les eleccions al Parlament. I, finalment, queda el PP. Ells fan la campanya via Madrid i els seus càrrecs electes ho seran més per ideologia dretana i unionista que no per gestió municipal. Espero, però, que retrocedeixin en municipis com Castelldefels o Badalona on, gràcies a CiU, han disposat de l’alcaldia.
Amb tot aquest panorama, especialment a les grans ciutats i a la zona metropolitana, tindrem uns ajuntaments amb moltes forces polítiques representades i on no serà fàcil establir majories de govern i on els partits de l’actual sistema (bàsicament CiU i PSC) es resistiran a perdre el poder que han vingut acumulant des de 1979. Trencar això ha de ser el repte i la gran prova de foc d’aquets comicis i veurem si som capaços de superar-la. Un nou país requereix de nous ajuntaments. La regeneració política ha de començar pels nostres pobles, viles i ciutats. És la primera gran oportunitat per demostrar que això va de debò. I la veritat és que no ens ho han posat ni ens ho posaran fàcil, però si això va de debò i jo crec que sí, no podem deixar passar l’oportunitat de que els nostres ajuntaments es conformin amb majories de regidors que posin per davant les persones i les seves necessitats, el país i la seva independència i els valors progressistes i republicans que han de presidir gestions honestes, transparents i participatives.
I en un següent escrit ja comentaré com veig el cas concret de Molins de Rei. Sense estar-hi directament implicat per primera vegada des de l’any 83. Que ja són anys!
