El meu darrer escrit en aquest bloc en relació al que qualifiquem com a “Procés” era de data 11 de novembre. Dos dies després del 9N i d’allò que va ser un “procés participatiu” i que havia de ser la “Consulta” definitiva sobre el futur polític de Catalunya. Acabava aquell escrit de reflexió sobre els resultats a Catalunya i Molins de Rei amb l’apartat “ I ara, què?” en el que deia:
Per tant i com ja he dit aquests darrers dies em sembla que el següent pas ha de ser, necessàriament, el de convocar eleccions al Parlament. Unes eleccions que per a mi han de ser “constituents”. Què vull dir amb això. Doncs que el camí no passa per negociar amb l’estat una “nova consulta o referèndum”. Aquest camí ja l’hem superat. El procés participatiu que hem viscut no genera, a dreta llei, cap mandat democràtic definitiu però sí un mandat polític inqüestionable. El d’avançar definitivament cap a la independència. Sense demores ni viaranys estranys. I això només s’aconsegueix per la via d’unes eleccions constituents: nou parlament, majoria independentista suficient, proclamació de la independència i trencament definitiu amb l’estat i negociació bilateral dels termes de la separació.
…/…
Jo no veig malament que hi hagi multiplicitat de llistes si s’acorda un mínim comú en relació al què i al com de la independència. I si disposem d’un Parlament Constituent ens estalviarem molts passos en aquest futur apassionant que ens espera.
Certament, ara més que mai, ho tenim a tocar. Per això la convocatòria d’eleccions no pot esperar.
Des d’aquell moment només a través de twitter he fet algun comentari (que he intentat que fos divertit) sobre la situació política derivada de les negociacions Mas-Junqueras, i he preferit esperar al seu desenllaç final per poder-lo avaluar l’acord sense haver d’entrebancar-me en la particularitat de cada conferència, entrevista, proposta, notícia o rumor. I només a les reunions de l’ANC a Molins de Rei he manifestat la meva opinió i he intentat calmar els ànims dels companys sobre un acord que jo veia possible i…inevitable. Ara ja estem en aquesta “pantalla”.
Encapçalo aquest comentari dient “Pocs, Tard i Malament”. Doncs així és com ho veig. El tacticisme dels negociadors (i, per tant, dels seus partits, per molt que el President Mas personalitzant el seu paper obvia, volgudament, a CiU) ha deixat de banda una visió més estratègica del moment i del camí a seguir i, després del refredament de les darreres setmanes, han anat a salvar els mobles d’una situació que se’ls podia girar, clarament, en contra. I, per mi, aquest resultat poc convincent de l’acord que s’ha fet públic té, també, altres corresponsables: L’Assemblea, Òmnium i l’AMI, que han mantingut una posició de feblesa col•lectiva i que només han exercit pressió cap a una de les parts, la d’ERC (la Declaració de Cornellà de l’ANC així m’ho sembla). Què se n’ha fet del crit “President, posi les urnes!” pronunciat per la Carme Forcadell el dia 19 d’octubre a Barcelona?
L’acord fet públic pel President Mas i per Oriol Junqueras, president d’ERC, de celebrar eleccions el 27 de setembre, amb llistes separades i full de ruta comú per a mi només té un aspecte positiu: el d’acabar amb l’espectacle d’aquestes negociacions. També sóc dels que creuen que la cuina d’aquest acord no era gens fàcil després del trencament de confiança del 9N. Ens estem jugant el futur del país (que aquest cop hauria d’anar de veres) i, per tant, l’esforç era necessari i obligatori. Però el resultat, ple d’incògnites i incerteses, només posa de manifest que havíem arribat fins aquí amb un govern amb massa deures per fer i si la negociació s’ha encallat ha estat perquè molta de la feina dels propis partits tampoc estava feta. Però per la majoria de gent que s’ha mobilitzat amb il•lusió i confiança durant aquests darrers 2 anys i mig la situació creada era molt poc entenedora i, per a molts, decebedora. També és cert que en aquest país mitifiquem la unitat. La unitat no és cap garantia de res per ella mateixa i s’utilitza com a concepte absolut. I a voltes malèvolament. S’exigeix unitat des de molts àmbits des d’on es treballa metòdicament per fer-la impossible. I em refereixo a opinadors, tertulians i determinats mitjans de comunicació que serveixen, precisament, els interessos unionistes. Valorem més una unitat sense ni tan sols matisos, que no la pluralitat que ens enriqueix i facilita el debat i arguments per a prendre decisions. Des de determinats sectors (i no m’hi estenc) ens han acostumat massa a dir-nos com han de ser les coses. I ara que estem en un moment determinant de la nostra història per decidir-les per nosaltres mateixos ens movem amb esquemes extremadament senzills i vulnerables.
Tornem doncs a l’acord. A hores d’ara és poca cosa més que donar continuïtat al pacte de legislatura entre CiU i ERC. Mas i CiU guanyen temps i això els evita un possible trencament abans de les municipals que, oh sorpresa!, seran les primeres eleccions del cicle. CiU aconseguirà que ERC aprovi uns pressupostos de la Generalitat que havia negat pel dret i pel revés que aprovaria (i ho feia amb arguments prou sòlids que s’han fos de la nit al dia)). A més l’acord justifica que es necessita més temps per construir unes “estructures d’estat” que ja estaven en el pacte de legislatura i que CiU no ha tingut cap interès en concretar en aquests darrers dos anys essent aquest, juntament amb les retallades, l’element més criticable de l’acció del “govern dels millors”. I tampoc s’ha explicat (com a mínim de moment) quin serà el “full de ruta” cap a la independència, paraula que el President Mas segueix sense utilitzar. El que sí que sabem és que dels signants de l’acord per la data i la pregunta del 9N en la foto d’aquesta setmana ja no hi eren ICV-EUiA ni la CUP. D’acord que Iniciativa ja no va voler sortir a la foto de la signatura de la Consulta, però ara ha quedat fora la CUP que no ha estat ni convocada a les diferents converses i negociacions (cosa que és evident que a Mas li preocupa ben poc, al contrari, ja que la CUP pot debilitar a ERC per la seva ala esquerra). No hem parat de perdre llençols a cada bugada a nivell de forces polítiques i s’ha debilitat l’estat d’ànim (espero que no tant la confiança) de la societat civil, reduïda ara a les tres entitats esmentades i lluny de l’ampli ventall d’entitats signants del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
Em costa molt trobar elements favorables a ERC en aquest acord. Tan sols el manteniment de la possibilitat de fer llista pròpia sense condicions. Però considerar això un èxit és ben ridícul. On s’és vist que una candidatura no es pugui confeccionar d’acord al criteri propi de qui la fa sinó del de l’adversari! Jo crec que la única victòria d’ERC (i també de CiU) és la de sortir de l’atzucac. I segurament també li anirà bé guanyar temps, ateses les circumstàncies i les darreres enquestes en les que ja no sortia com a partit vencedor. Però ara apareixen les eleccions municipals que prenent un altre caire, molt més rellevant. I els riscos poden ser tan o més grans que les oportunitats.
Convocar eleccions a finals de setembre (a veure que fem a Molins de Rei amb la Festa Major de Sant Miquel) dóna molt aire als adversaris, l’unionisme i als aparells de l’estat. També els dóna temps i nous mecanismes de pressió a manca d’arguments. Ells no estaran aturats i enduriran les seves accions. I a nivell de calendari electoral les eleccions municipals es poden plantejar com una espècie de primàries, no només a Catalunya sinó també a nivell de l’estat on no només hi ha municipals sinó també eleccions a la majoria de parlaments autònoms. Aquí veurem els resultats que obtenen i el paper que juguen les CUP, Iniciativa, Guanyem, Procés Constituent, cap on es posiciona Podemos (però em temo que no en podem esperar cap actitud favorable a la independència sinó tot el contrari) i, molt important també, el resultat de les forces unionistes (PSC, PP, Ciutadans i UPyD). Però crec que tot en quedarà condicionat. Des de candidats i candidatures que miraran de sobreviure amb el vent a favor o en contra de la situació general, fins a d’altres que veuran (com ja ha passat en altres ocasions) com la seva feina concreta en un municipi, especialment els més grans, no es té en compte perquè queda condicionada pel fet nacional. Tot això pot passar i als pobles, viles i ciutats haurem d’estar molt atents i triar bé perquè la composició dels nostres consistoris pot quedar molt complicada per no dir malmesa. Però de tot el que envolti a aquestes eleccions municipals ja en parlaré properament.
La meva sensació és que no hem sabut aprofitar el temps. Els mesos previs al 9N perquè els dubtes sobre la celebració de la Consulta (ara costa molt dir-ne referèndum, vistes les conseqüències que se n’han derivat) van concentrar moltes energies en defensar el nostre dret a decidir i en voler votar. I ara hem estat dos mesos entrebancats en aquesta negociació. A alguns no ens calen les enquestes que semblen girar la truita a favor de l’unionisme per saber que encara ens fa falta un gruix rellevant d’electors per assegurar un Parlament amb una clara majoria independentista que validi allò que s’ha vingut definint com el “mandat democràtic” per assolir la independència. Hem perdut aquest temps i serà ara, ja sense excuses, quan haurem de posar sobre la taula tots els arguments, totes les raons, per aconseguir un resultat electoral a favor de les forces independentistes. I vist com ha anat tot plegat fins avui, no tinc tan clar que totes tinguin el mateix convenciment de que, ara sí, això no admet més dubtes ni vacil•lacions. Per tant, ens agradi o no el que ha passat fins ara i com ha passat, haurem de posar tota la carn a la graella per guanyar. I això ho hauran de fer, cadascú des del seu àmbit, els partits independentistes i la societat civil. I, des del punt de vista d’elector, serà molt millor que no tinguem una única llista. Podrem triar i ajudar a construir un nou país des del moment en que emetem el nostre vot el 27S, en unes eleccions plebiscitàries i també constituents.
