Fa poc més de dos mesos del meu anterior apunt sobre les eleccions municipals. Unes eleccions que arribaran el maig sense que haguem celebrat les necessàries eleccions plebiscitàries i constituents que sempre he defensat com a prioritàries i urgents. I que seran al setembre, si tot va com ha d’anar. Aquestes municipals , doncs, centraran el debat polític i posaran sobre la taula els interessos concrets de la ciutadania en relació al seu poble, vila o ciutat, sense que haguem avançat en el procés cap a la independència. Més aviat aquesta “aturada” es vista i incentivada des de determinats sectors com un refredament absolut i l’entrada en crisi definitiva d’aquest propi procés. Vegem-ho.
En aquests darrers mesos hem escoltat i llegit manifestacions de determinats líders polítics sobre el caràcter de “primera ronda” d’aquestes eleccions municipals en relació a les del Parlament de Catalunya de setembre, hem vist el pronunciament de l’ANC per donar suport a aquelles candidatures municipals que es comprometin amb la independència i amb el caràcter plebiscitari de les eleccions de setembre i l’avís de presentar-se a les eleccions si els partits no fan avenços clars en el seu compromís per la independència en aquelles eleccions, s’han anat coneixent detalls de l’estratègia de les principals formacions polítiques: els acords d’ERC amb les formacions provinents de la diàspora socialista, els integrants de la candidatura d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona (Guanyem, Podem-Podemos, Procés Constituent i ICV, però no la CUP), i hem assistit a les habituals picabaralles de CDC i UCD per la composició de les llistes en determinats municipis que, per primer cop, potser ja no ha guanyat Duran. I també hem vist la sentència del Tribunal Constitucional tombant la Llei de Consultes i la convocatòria del 9N, com Jordi Pujol i la seva esposa i fills enfonsaven encara més la seva credibilitat i la seva herència política en unes compareixences especialment demostratives d’un fi d’època al Parlament de Catalunya, com Raül Romeva deixava la militància a ICV després de les resolucions de la darrera convenció nacional d’aquesta formació, com el CGPJ sancionava amb 3 anys de sou i feina al jutge Vidal, com l’escriptor Albert Sánchez Piñol deixava de col•laborar amb La Vanguardia per la censura a la que no es volia sotmetre i moltes altres coses que posen de manifest que allò que s’ha vingut a denominar com “el procés” és ben viu i sacseja dia sí, dia també, la política i la societat catalana. A nivell estatal, l’avançament de les eleccions andaluses, la consolidació de Podemos al territori, la conversió de Ciudadanos coma l’aposta regeneracionista del centredreta i els moviments desesperats del PSOE i del PP a Madrid han estat els elements més rellevants.
Amb tot això em sembla prou evident que en aquestes municipals el camí cap a la independència hi viurà un moment especialment rellevant. I, per tant, caldrà estar molt atents als moviments de les diferents candidatures independentistes, a com s’especifica el compromís de suport de l’ANC i, finalment, als propis resultats i a les majories i minories que permetran les eleccions d’alcalde i les formacions del govern dels consistoris.
En el cas concret de Molins de Rei no ha estat fàcil la tria dels diferents caps de llista. De fet, només tres formacions, CiU, PSC i ERC, l’havien decidit amb certa antelació. I ERC que havia estat el primer partit en fer-ho, va viure la renúncia del cap de llista i la seva substitució per l’actual ja fa uns mesos. De la resta de formacions, el PP ha seguit el sistema tradicional de nomenar-lo sense més (amb la particularitat que l’anterior cap de llista, el polèmic Emilio Ramos, no repetirà) però tant ICV, com la CUP, com Molins Camina (Podem-Podemos, Equo i Procés Constituent) han seguit mecanismes de participació o primàries per escollir-los, no exemptes de polèmica i amb resultats que potser no són els que satisfan els aparells dels propis partits convocants. En aquests moments ja disposem de 7 candidatures anunciades (una més que les presents en l’actual consistori, però les mateixes que es van presentar fa 4 anys, substituint Solidaritat per Molins Camina).
Així doncs J.R. Casals (CiU), Xavi Paz (PSC), Pere Garcia (ICV), Sílvia Guillen (ERC), Daniel Sánchez (PP), Ana Aroca(Molins Camina) i el candidat/a de la CUP (encara pendent de nomenament oficial) competiran per l’alcaldia i perquè els seus partits (dels que també en desconeixem la resta de candidats) siguin majoritaris a la sala de plens. Com tots sabeu l’actual composició del consistori és de CiU (5 regidors, inclòs l’alcalde), PSC (5), CUP (4), ICV (4), ERC (2) i PP (1).
Com a tants i tants pobles, viles i ciutats de Catalunya ara està en joc no només l’alcaldia i la majoria de govern, sinó com es posiciona cada ajuntament en un moment tant decisiu com és el de fer efectiva la independència. A Molins de Rei el manteniment de l’actual acord CiU-PSC, que ha sobreviscut gràcies al suport del PP (amb el lamentable pacte d’enviar com a representant a l’Àrea Metropolitana de Barcelona al regidor del PP) i als vots de qualitat de l’alcalde, segur que és la principal prioritat tant de CiU com del PSC (a qui garantiria la supervivència política). Però caldrà veure si aquest és l’interès majoritari de la vila, com es valoren els intents de renovació política (molt més escassos del que se’ns dirà) i si les correlacions de forces del nou consistori ho permeten. Perquè, com deia al principi aquí no es juga només l’alcaldia o la majoria de govern. Ens juguem un ajuntament sobiranista, una majoria independentista, però també, una majoria d’esquerres. I aquí rau la qüestió principal, a Molins de Rei i, per exemple, a Barcelona.
A hores d’ara no disposem dels programes electorals i de les propostes de vila. Només, en alguns casos, de qüestions relacionades amb la regeneració democràtica que alguns ho formulen com a codi ètic. I no sabem gran cosa més. Podem creure que la política dels partits serà continuadora de la del present mandat. Això seria lògic en CiU i en PSC (malgrat les seves diferències en el procés sobiranista). Però no està tan clar en la resta de forces que han restat a l’oposició. No n’estic segur d’ERC, en una nova legislatura novament en solitari i sense l’ENMR (i, per tant, amb la marca d’Esquerres x Molins de Rei i el seu programa amortitzat crec que molt abans d’hora) com tampoc n’estic de la CUP que encara no ha elegit candidat i és tradicionalment refractària a participar en el govern (i, per tant, amb moltes propostes difícilment aplicables des de l’oposició). I què dir d’ICV que ha viscut amb esforç gens recompensat la seva proposta de Confluència Social d’Esquerres, segurament per la pròpia manca de lideratge i per resultar poc interessant a la resta de partits.
Dit això, els reptes són majúsculs pel que hauria de ser, a la meva manera de veure, l’alternativa desitjable per Molins de Rei: la majoria sobiranista i d’esquerres (que no ho oblidem, ja l’hem tinguda i ha representat els millors anys de la nostra vila) . Per aconseguir-ho calen caps de llista, candidats i oferta política que motivi i engresqui al conjunt de convilatans. I, a hores d’ara, no és la sensació que em transmeten les forces polítiques d’aquest àmbit. Allò que a nivell de país defensen de forma clara i determinació per garantir el futur polític de la independència, a la nostra vila ho fan amb poc convenciment. Perquè no es tracta de fer, només, un bon resultat millor que el de fa quatre anys o bé de parar el cop davant d’una important reculada. Ara es tracta de guanyar. I de fer-ho per la vila i pel país. I fer-ho des de l’esquerra. Una part de la dreta és bo que ara sigui independentista. Però no ha deixat de ser dreta. I això s’ha notat, com mai, en aquests quatre anys. I no ha tingut cap escrúpol a l’hora de pactar amb el PP.
Ens queden dos mesos i mig. Veurem. En tornaré a parlar
