Aspecte de la Pl. de la Creu a l’arribada de la Flama del Canigó.
PARLAMENT
A LA PL. DE L’ESGLÉSIA DE MOLINS DE REI, POC ABANS DE L’ENCESA DE LA FOGUERA. 23
DE JUNY DE 2009
Benvolguts amics,
moltes gràcies per acompanyar-nos en la celebració de La Festa del Solstici
d’Estiu a Molins de Rei, per acompanyar-nos en la celebració de la FESTA
NACIONAL DELS PAÏSOS CATALANS. Aquesta és la nit més curta i el dia més llarg,
la nit de la màgia, de la fertilitat, dels guariments, de l’aigua i els banys a
mitjanit, de la coca, de la revetlla, de la mitologia, de la pirotècnia i de
les fogueres. Perquè és el foc el fil conductor de la festa i el que avui més que mai ens agermana,
juntament amb la llengua, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Avui tenim,
novament a Molins de Rei, la Flama del Canigó, encesa per primer cop l’any
1955, en uns moments molt difícils de la nostra història, al Cim del Canigó, a la comarca nordcatalana
del Vallespir i que va servir per encendre les primeres fogueres
reivindicatives de la identitat catalana a la postguerra, tot i que no va ser
fins al cap d’11 anys que va arribar a les comarques del Principat. La Flama es
conserva durant tot l’any al Castellet de Perpinyà i torna al Canigó per ser
purificada i distribuïda al llarg dels Països Catalans com a element comú de la
Festa i de la nostra identitat política, cultural i lingüística.
A Molins de Rei
venim celebrant la nit de Sant Joan, la nit del Foc, des del moment de la
recuperació dels Ajuntament Democràtics. Moltes han estat les entitats
organitzadores des d’aquell primer 1979, però deixeu-me assenyalar el paper
destacat, que al llarg de tots aquests anys hi ha tingut l’Agrupament Escolta Jaume
Vicens Vives i deixeu-me des d’aquí en l’acte que dona cloenda al seu 50è aniversari, tenir un record especial per
un membre del CAU impulsor d’aquesta festa reivindicativa, en Tòfol Artés :
gràcies amic, vam començar junts seguim endavant amb el que tu vares iniciar.
Han estat centenars
els nens i nenes , els nois i les noies
del Cau que, any rera any, s’han desplaçat fins a Esplugues a recollir
la Flama del Canigó per portar-la a Molins de Rei i encendre la foguera que
corona, i mai millor dit, el rei Felip V. Al llarg de tots aquests anys han
estat diversos els espais escollits per encendre la foguera central, des de la
Pl. del Mercat, fins a la Pl. de l’Església, passant per la Pl. dels Països
Catalans i la Pl. de la Llibertat.
Des del primer dia
aquesta foguera ha mantingut viva la flama de la reivindicació nacional de la
llengua, la cultura i el marc nacional dels Països Catalans. Els manifestos que
hem llegit, han posat sempre de relleu la nostra voluntat d’ésser com a poble,
malgrat les dificultats que no han deixat d’acompanyar-nos. Els Països Catalans
som una realitat administrativament complexa, a cavall de tres estats (Andorra
inclòs), i amb uns ordenaments jurídics que ens neguen l’existència i el
reconeixement. El jacobinisme de l’estat Francès també va tenir el seu reflex
en la Constitució Espanyola de 1979 i avui, les terres i la gent dels Països
Catalans, a l’Estat Espanyol depenen de 4 Comunitats Autònomes: l’Aragó, el
Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses amb nivells
de consciència nacional i progrés social ben diversos i on la situació de la
nostra llengua és, en alguns casos i com bé sabeu i prou hem denunciat, molt
precària.
Però això no ens ha
de fer defallir. El nostre país disposa del que és més important per avançar en
un procés democràtic cap a la plena sobirania nacional: el capital humà, tots
vosaltres, que sou els que heu de fer possible, sempre pacíficament, que siguem reconeguts internacionalment com
el que sempre hem volgut ser , una
nació, un poble, que vol ser lliure per decidir una cosa tan senzilla com és el
seu futur i el benestar de la seva gent.
Que la crema,
després, d’aquest ninot simbolitzi que
la Flama del Canigó ens ha portat, a Molins de Rei, la flama de la llibertat
Visca Molins de
Rei, Visquin els Països Catalans!
