Davant les eleccions del proper diumenge he vist, llegit i escoltat diversos tipus de missatges en relació al vot dels independentistes. Parteixo de la base que, avui, a casa nostra, el sentiment independentista és transversal, perquè, cal no oblidar-ho, l’independentisme no és una ideologia. Per tant entenc perfectament que molts independentistes no s’identifiquin amb cap formació política concreta i que cada contesa electoral els generi dubtes sobre el què fer.
Bona part d’aquests dubtes els provoquen les pròpies formacions polítiques amb la seva pràctica quotidiana, la seva política d’aliances, la seva acció de govern o oposició…Però també posant, sovint, els seus interessos o la seva estratègia per davant dels interessos del país. D’aquesta manera trobem formacions que es presenten a unes eleccions sí i a unes altres no, que demanen candidatures unitàries (a mi també m’agradarien) però a la primera de canvi tiren pel dret i ara no hi tiren i no es veuen per enlloc. Per tant, el ciutadà es pot trobar que aquell a qui va votar ahir en unes eleccions municipals o a les eleccions al Parlament de Catalunya, ara veu com no es presenta a les eleccions al Parlament espanyol. I es troba amb propostes com el de l’abstenció o el de “votar estelada” que no se sap ben bé a qui representen,
i el que és pitjor, no es poden interpretar de cap manera dins del còmput general d’abstencions i de vots nuls. O és que a alguns independentistes els espanten les urnes? Ja sé que les comparacions sempre són odioses, però entendríem que l’esquerra abertzale, ara amb la candidatura d’Amaiur i després de l’èxit de Bildu a les darreres eleccions municipals i forals, no es presentés a aquestes eleccions perquè això d’Espanya no va amb ells?
Dit això i deixant de banda que molt del vot independentista a CiU perd el sentit en sí mateix i l’eficàcia (sincerament, un nacionalista, sobiranista, independentista d’esquerres es pot sentir mai representat per en Duran i Lleida?) només disposem d’una opció (i amb més valors, d’esquerres i republicana) que ens permet, ara sí, canalitzar de forma adequada el vot, l’actitud, el sentiment i la il·lusió independentista per aconseguir una força efectiva que faci sentir la nostra veu, intenti convèncer (serà difícil, molt difícil) i planti cara en el territori més hostil: el Parlament espanyol.
Jo votaré l’Alfred Bosch, el Dr. Broggi, el Joan Tardà i tota la gent de la coalició Esquerra-Rcat-Catalunya Sí. No ens cal ser forts a Madrid (mai ho serem prou ni amb tots els diputats catalans anant d’acord). El que ens cal és fer-hi sentir una veu potent, valenta i desacomplexada. Que ens faci sentir ben propi allò de algú ho havia de dir. A on ens cal ser forts és a Catalunya on també hem de plantar cara al que ens ve i al que ens vindrà. Hem desaprofitat massa oportunitats per pensar que aquestes eleccions no van amb nosaltres. Totes van amb nosaltres. I amb Espanya, amb el seu concepte polític unitari, d’administradors d’una gran finca (fixeu-vos que ells l’anomenen “hacienda”) no s’hi juga, s’hi planta cara. I amb un bon grapat de diputats i senadors independentistes (tot i que el Senat actual ja sabem que no serveix per a res), farem i tindrem més força. Ara, sí. Comencem a decidir.
