A
dos mesos de la gran manifestació del 10 de juliol i a poc mes
d’altres dos per a les eleccions al Parlament de Catalunya,
l’aturada estiuenca sembla que hagi refredat molt els ànims
de la ciutadania en relació a la situació que viu el
país. Hem viscut una Diada molt “light” i tothom està
més pendent de les eleccions que no pas d’altra cosa. I és
lògic, o potser ens pensàvem que no seria així?
El panorama, per tant, no és molt engrescador, tot sigui dit.
Sí, que sembla que l’efecte de les consultes i el dret a
decidir han fet una mica de forat i de tot això se’n parla
com mai. Com d’independentisme i de la seva desunió. El
sobiranisme, el dret a l’autodeterminació, la independència
són el centre del debat polític, molt més que la
crisi i les maneres d’atacar-la (malgrat la convocatòria de
la vaga general i les polítiques neoliberals del govern
socialista que va fent la viu-viu amb el suport de CiU i el PNB a
Madrid).Aquest és el fet real, el moviment de base que s’està
donant al país i que, si bé crec que no es mostrarà
en tota la seva dimensió en aquestes eleccions (ho farà
en més gran mesura a les municipals) condiciona, en part, el
discurs dels polítics professionals, en un sentit o altre. I
això és bo. El resultat dels comicis, avui, el veig
incert. Laporta fa por i tots van a per ell. Del seu resultat en
depenen no poques alternatives polítiques, agradi o no agradi.
Però està clar que si s’ha llençat a l’arena
política és perquè tots els demés, tots,
li han aplanat el camí tot i que ara l’hi sembrin amb mines,
amb la col·laboració gens desinteressada d’importants
grups de mitjans de comunicació. Caldrà estar atents
que cada dia poden passar coses, encara que del lladre Millet i les
seves connexions convergents se’n parli poc últimament.
A
la nostra vila, la Diada va comptar amb una nova edició de la
Marxa de Torxes, ben organitzada, amb continguts històrics i
discurs polític (benvingut!) i amb molt bona presència
de públic. L’acte institucional i l’ofrena de les entitats
va ser, com sempre, un acte poc brillant però on l’alcalde
va estar decidit i coherent amb la lectura del manifest d’Òmnium
Cultural. En aquest sentit val a dir que, poc a poc, anem fent camí.
També cal dir que l’ambient preelectoral s’ha notat amb la
presentació de Solidaritat Catalana, candidatura que apadrinen
un seguit de molinencs nouvinguts a la política, cosa que
valoro positivament, però que això mateix es converteix
amb un dèficit important. El moviment independentista a Molins
de Rei ve de lluny, és sòlid i plural i sorprèn
que, de cop i volta, aparegui un nou col·lectiu sense cap
lligam ni tradició en la lluita política a la vila. O
és que ho hem fet molt malament al llarg de la història,
que també pot ser i és possible que sigui, o és
que els instruments actuals (vull dir les organitzacions
independentistes molinenques) no es demostrin útils a la gent
que vol participar en política en aquests moments. I una dada:
no reconec en la gent capdavantera de Solidaritat a ningú que
hagués participat activament en la Consulta del 28 de febrer.
