L’11 de setembre de 1976 a S. Boi de Llobregat i el de l’any 1977 a
Barcelona, el crit del més d’un milió
de manifestants era el de LLIBERTAT, AMNISTIA, ESTATUT D’AUTONOMIA. El 10 de
juliol de 2010 a Barcelona, el crit majoritari era, clarament i simple:
INDEPENDÈNCIA!
Segurament les raons d’aquest canvi de tendència del crit
majoritàriament expressat pel milió i mig de manifestants que omplíem els
carrers del centre de Barcelona siguin múltiples i diverses. Però la sensació
generalitzada era que Espanya ens havia donat, potser definitivament, el cop de
porta. Que ells, per boca del Tribunal Constitucional de l’Estat, han decidit
que la via estatutària arriba fins a aquest punt i ens diuen sense manies que
això de la nació catalana a Espanya no hi te cabuda, que això de la llengua no
és, ni de lluny, com ens pensàvem, que de justícia i finançament propis res de
res i tantes i tantes altres coses que conformen, més que una retallada, una
reculada important en el tímid camí iniciat amb l’Estatut de 1979. Per si algú
encara no ho tenia clar, ells ens han dit que la via estatutària està tancada i
nosaltres ja hem entès que aquesta és una via morta.
No seré jo qui recordi ara tots
els advertiments que s’havien fet sobre la vulnerabilitat d’un procés en el que
l’Estat té, sempre, la darrera paraula i que aquesta, a través dels mecanismes
dels que s’ha dotat (en aquest cas els recursos d’inconstitucionalitat i el
Tribunal Constitucional per resoldre’ls), passa per sobre de l’exercici
democràtic dels Parlaments i del resultat d’un referèndum, per frenar,
desvirtuar, aigualir, i en definitiva, menystenir fins les darreres
conseqüències, aquest nou Estatut. Val a dir que des el seu inici el procés que
ha viscut aquest Estatut ja no va despertar grans alegries però, així i tot, va
generar el suport necessari i suficient per començar a fer camí. Un camí
estroncat de la manera més burda i potinera que ens podríem imaginar. I
probablement sigui això el que ha facilitat el resultat tan contundent i exemplar
de la manifestació del passat 10 de juliol.
Arribats a aquest punt, cal donar respostes a la pregunta que tanta i
tanta gent es ve plantejant. I ara què? Doncs és molt senzill, cal començar a
treballar i molt seriosament, sense dubtes, sense pauses i sense defalliments
el camí a la independència. Tancada la via autonòmica, desapareguda (i no en
combat, precisament) la via federal, només ens resta un camí. I tota negociació
que, a partir d’ara, s’hagi de fer amb l’Estat, s’hauria de fer tenint en compte
aquest objectiu. Ja no hi valen mitges tintes, peix al cove, o el qui dia passa
anys empeny. La gran diferència entre la situació d’avui i la d’abans és que
una gran quantitat de catalans accepten, i així ho van manifestar massivament,
que aquest és el camí per on hem de transitar com a poble.
I, per tant, des d’aquest moment, hem de començar a donar contingut a
les respostes que demanda la societat catalana, però a partir de la necessitat
i objectiu de l’estat propi. Apunto alguna de les preguntes que, de veritat,
cal que ens fem i sense por, sobre una Catalunya lliure i sobirana: Com es
declara la independència? Cal una declaració majoritària del Parlament de
Catalunya o un Referèndum d’Autodeterminació? Voldrem continuar a Europa com a
Estat de ple dret? Quines són les grans infraestructures que necessitem per ser
un país econòmicament competitiu? Com regularem el sistema econòmic i financer? Ens cal el Banc de Catalunya (a
manera del Banc d’Espanya)? Com regularem el mercat de treball i el sistema de
contribució a la Seguretat Social i les pensions? Què farem amb AENA, RENFE,
ADIF, el Consorci de la Zona Franca, els Ports i els Aeroports? Que ha de passar
amb tot el que hem contribuït a la Seguretat Social i les pensions que avui
perceben els catalans? Que ha de passar amb el model d’assistència sanitària, i
quin volem? Quines forces de seguretat volem? I quin mercat de treball? Com
hem de tractar les grans empreses espanyoles i estrangeres que operen a
Catalunya (Fecsa-Endesa, Repsol, Telefònica, Abertis, Ferrovial, Seat, Sony,
etc.)? A quina lliga jugarà el Barça? …
És evident que només n’he formulat algunes i que en resten moltíssimes
més. Però aquest és el camí a partir d’ara. Perquè l’única negociació amb
Espanya ha de ser la dels termes de la separació. I quan comencem a negociar la
sobirania més dificultats ens posaran en tots aquests assumptes. I ens voldran
fer por. Però tenim a favor el curs de la història, que estem a Europa i que,
quan comencem a parlar d’aquestes coses, els nostres veïns s’aniran convencent
que, el que els convindrà de veritat, serà entendre’s amb nosaltres i definir
unes noves regles del joc.
De moment cal que, després del crit, anem canviant de mica, en mica, la
mentalitat: Espanya ha de ser un país veí, com França, i europeu com Itàlia o
Polònia. I hem d’anar convencent-nos que quan hi anem de vacances, realment,
anem a l’estranger (amb l’avantatge que és un país amb moltes autopistes
gratuïtes); que quan s’hi ven s’hi exporta; que esportivament hi hem de
competir a la Champions o als campionats d’Europa o del Món; que el nostre multilingüisme ens permet un
agermanament clar amb la seva cultura i això ens enriqueix. I que hi seguirem
mantenint molts lligams emotius, sentimentals, d’origen i això ha de ser vist
com a font de bones relacions a futur.
Aquest és el camí i el futur, anem-hi pensant i treballant. I és evident
que seria bo, molt bo, que qui dirigís políticament les nostres institucions
(ajuntaments i Generalitat) a partir d’ara, anés, també, en aquesta línia. Hem
perdut tant de temps que ens convé anar recuperant el terreny perdut i que qui
ocupi les cadires on es prendran decisions polítiques importants sigui
especialment sensible a tot el que ha de venir. Perquè vindrà.
