Imatge de Las Bárdenas Reales, a Navarra
Després
d’uns dies d’estada a Navarra (us ofereixo una imatge del desert
de Las Bárdenas Reales, un lloc fantàstic ben a prop de
Tudela, al sud de Navarra) i després d’haver aterrat a la
vila amb un Ple de l’Ajuntament on els grups d’IiE, AM-ERC i CUP
vam presentar conjuntament i guanyar (també amb el suport de
CiU) una moció en suport a les Consultes Populars celebrades i
de felicitació a la bona tasca duta a terme per Molins
Decideix, el panorama que es presenta a nivell de país és
clarament dual. Tot apunta que és immediata la sentència
del Tribunal Constitucional sobre l’Estatutet i els partits
catalans demostren estar més pendent de l’estratègia
electoral que els permeti salvar els mobles a les properes eleccions
al Parlament de Catalunya que no de donar una resposta unitària,
contundent i clara a la nova bufetada que ens caurà al damunt.
Per altra banda, alguna cosa de fons es mou a Catalunya, quan prop de
200 municipis esperen la data del 25 d’abril per celebrar la
tercera onada de Consultes Populars sobre la Independència.
Alguna cosa passa que fa que el país ensenyi una cara trista i
de fredor davant la seva pròpia realitat nacional (els cas
Millet i els altres de corrupció han fet molt de mal!) i, per
altra banda, hi ha la corrent de fons d’una nova manera d’encarar
la política que, cada vegada més desacomplexada, va
fent forat arreu. Sembla, i que ningú em mal interpreti, que
som davant d’un partit del Barça i que un bon tros de país
l’afronta amb l’actitud de derrota que tan ens ha caracteritzat
al llarg dels anys. Però hi ha un altre públic, el que
està convençut de les seves forces i capacitats i que
veu que aquest partit el guanyarem i que si el perdem no haurà
passat res, perquè guanyarem els que vindran després.
El cert és que guanyem el partit i, tot i així,
escoltem els comentaris de por i patiment clàssics i que bé,
hem guanyat avui però tocarà patir demà. Deu ser
veritat que tants anys de derrotes i claudicacions han convertit una
bona part de catalans en súbdits i mesells, però cara
vegada hi ha més gent que no pensa així, que va amb el
cap ben alt i simplement, vol que siguem un país i uns
ciutadans amb els mateixos drets i deures que qualsevol estat de la
comunitat internacional. Decidir per nosaltres mateixos allò
que creiem que més ens convé. Tan sols això.
Mentrestant, ells esperen el moment més oportú per
tornar a demostrar qui mana: el PP fa el recurs sobre l’Estatutet i
els magistrats del Tribunal Constitucional, acaben la feina.
