El Ple d’ahir va aprovar el Pressupost Municipal per a 2009. Prèviament
en Joan Janés i Cògul va ser declarat fill predilecte de Molins de Rei. Amb el
Joan no he compartit estada a l’Ajuntament (ell va acabar el 1987, just quan jo
vaig entrar) però si moltes moments de la política, molts acords i desacords,
moltes hores parlant del Club Natació (a banda i banda de la taula) i hem sabut
mantenir una cordial relació on el més important sempre ha estat l’estimació
per la vila i el respecte mutu. En Joan ha estat un home de pes a Convergència,
impulsor de la revista “El Mirador”, de l’Associació Impuls i “La Passió de Mateu Janés i Duran”, i sobretot del Club
Natació, el seu Club, a vegades més seu que de tots. Crec que, amb aquest
nomenament, l’Ajuntament obre, necessàriament, una porta al reconeixement als
molinencs i molinenques que han contribuït a construir el nostre Molins de Rei,
fet amb encerts i errors, amb treball, esforç, generositat i tenacitat, amb
algunes fortes personalitats i moltes més discretes, i que ens fa ser, avui
encara, diferents.
Parlem del debat del Pressupost. Hem trigat a aprovar aquest Pressupost.
Però al final hem presentat un Pressupost inapel·lable i impecable. Tant, que
l’oposició no ha tingut cap argument, cap, per qüestionar-lo. Els fets són així
i els discursos inacabables del portaveu socialista es limitaren a criticar el
retard en la presentació del números municipals i la suposada manca d’entesa
entre els grups del govern (un brindis al sol) i la suposada manca de lideratge
de l’alcalde, un lideratge que a ell li han negat, primer, les urnes i,
després, la seva incapacitat manifesta de generar credibilitat a partir d’un
discurs orfe de la més mínima capacitat constructiva.
El Pressupost de l’Ajuntament admet, doncs, poc marge a la crítica pel
fet d’estar concebut des de l’anàlisi rigorós de la realitat de l’Ajuntament i
de la vila. De fet, cap grup de l’oposició (dels socialistes a la CUP, passant
pel PP) va fer cap proposta de possible millora. Més enllà de la pobresa i la reiteració
d’un discurs que no qüestiona els continguts de la proposta del govern, els
grups de l’oposició es van perdre en la forma i van eludir el debat de fons.
En la meva trajectòria a l’Ajuntament durant nou anys he estat el
principal responsable de les finances municipals. En tot aquest temps les he
vist de tots colors, però sempre m’ha tocat gestionar uns recursos escassos a
partir d’una situació de dèficit estructural, generada per la mala gestió dels
socialistes, que, finalment, vam resoldre amb èxit. He participat en
infinitat de reunions, debats, i he fet
i he escoltat hores i hores de discursos. I realment, ara que participo més
discretament d’aquest debat (a nivell de Ple) i m’ho miro des de la perspectiva
d’unes altres responsabilitats i, per tant, més a prop del debat polític que de
l’anàlisi de la partida concreta (que també faig), estic en condicions
d’afirmar que l’oposició municipal no fa cap mena d’aportacions rellevants, per
no utilitzar qualificatius més contundents. Fer discurs és fàcil, però fer-lo
coherent, amb arguments sòlids i presentar alternatives no ho és tant. I l’oposició demostra les seves profundes
limitacions i mancances en els temes de gruix, en aquest cas en el debat del
Pressupost. Em pregunto com l’oposició hauria tractat el Ple del Pressupost sense el punt de la rebaixa dels
sous dels polítics, a on es van agafar, més com a excusa que no per
convenciment.
Anem però als continguts. El Pressupost que hem aprovat permetrà actuar
en polítiques socials en un moment en que aquesta és la prioritat municipal, en
una època difícil en que la crisi ens afecta de manera important. També
actuarem en polítiques de dinamització econòmica i garantirem millores en la
prestació dels serveis obligatoris i en els voluntaris que contribueixen a la
vertebració del territori i a la cohesió social. En el capítol d’inversions, el
conjunt d’actuacions previstes derivades del Pla Estatal de Finançament Local,
les inversions contemplades en el propi Pressupost i les obres finançades pels
programes de cooperació de les Administracions Supramunicipals (la més
important de totes elles és la reforma de la Federació Obrera) es situen en els
11 milions d’euros. Una xifra realment espectacular i mai assolida pel nostre
Ajuntament. I tinc bona memòria. Sincerament, crec que fem molt bona feina i és
evident el lideratge inqüestionable d’Iniciativa i Esquerra en el govern del
nostre Ajuntament.
Dins del meu àmbit de competències, el de la Regidoria de Cultura, s’ha
disminuït de forma notable l’aportació econòmica del pressupost, gairebé a
l’entorn dels 45.000 €. Com sempre, l’àrea de Cultura paga els plats trencats
de la crisi, i en aquest sentit haurem de reduir o limitar algunes de les
nostres activitats de difusió cultural, però mantindrem el nostre compromís amb
el cicle festiu (ja hem complert, amb gran èxit de participació, la Cabalgada
de Reis, la festa dels Tres Tombs i el Carnestoltes) i mantindrem les
subvencions a les entitats de la vila que garanteixen la programació estable al
llarg de l’any. En contrapartida l’aposta per la reforma de la Sala Gòtica ens
permetrà dotar-nos d’un equipament renovat (el primer a l’àmbit cultural en
molts anys) que haurà d’entrar en ple funcionament l’any vinent.
