Han estat uns dies durs, aquests. Un seguit de males notícies, d’aquelles que la vida et porta, sempre, inesperadament, i que t’activen la memòria, els records, el buit que provoquen les persones estimades que no estan entre nosaltres, m’han fet ben present la figura de l’amic Julià Canals. No fa gaires dies encara ens vam saludar pel Passeig i abans d’ahir l’acomiadàvem a la parròquia de S. Miquel.
Feia molts anys que el coneixia, de l’època en que ell era el President de la Joventut Catòlica i nosaltres, una colla de joves de la vila, formàvem part d’allò que anomenàvem el secretariat de música. Ell i la seva Junta ens van obrir les portes de la Penical i vam organitzar concerts memorables com el de l’Ovidi i una molt jove Marina Rossell; o el Quico Pi de la Serra, brutal d’energia; o la Cia. Elèctrica Dharma (era l’època prèvia a l’Ou com Balla), en Dávalos i Cherubito, en Celdoni Fonoll, en Ramon Muntaner…Parlo de memòria i segur que me’n deixo, segur.
En Julià Canals era un home de profundes conviccions cristianes i, per tant, amb uns valors que va saber transmetre a la seva acció personal i política. Tenaç, treballador i diligent va ser el Regidor de Cultura del primer ajuntament democràtic, allà pel 1979. Un encert d’aquell equip del PSUC i de l’Antònia. Va ser l’home encarregat, també a l’Ajuntament, d’obrir la porta i mostrar-nos el carrer. Ell creia en la gent jove i per això ens va demanar col·laboració. Ja havíem portat l’Orquestra Plateria a la plaça de l’Església i tots notàvem que el carrer era allà per guanyar-lo i per sempre. I ell va ajudar, el primer, a fer-ho possible. La Festa Major és va fer popular de la seva mà (amb totes les polèmiques que vulgueu) i amb els carrers guarnits, el Carnaval (memorable la seva disfressa !), els Focs de S. Joan… Ens discutíem i avançàvem plegats amb els primers concerts de jazz al vell pati de ca n’Ametller (una Locomotora Negra inoblidable) i el seu llegat, l’Escola de Música, que bé mereixeria portar el seu nom com a mostra de reconeixent i agraïment per tota la feina feta en favor de la música, de Molins de Rei i del nostre país. No va tenir tanta sort amb el seu altre gran projecte, l’Escola de Belles Arts. I un darrer apunt: va ser magnífic, fantàstic i per emmarcar el seu Pregó de Festa Major de l’any 1991. Una declaració de principis plenament vigent i moderna.
L’orgue de la parròquia està trist, i el Camell, i el món de la sardana i …Molins de Rei. En aquest any que celebrem els 30 anys de la recuperació dels Ajuntaments democràtics, ens ha deixat un home que, com a Regidor i com a persona, estarà sempre en el nostre record. La Cultura en majúscules i Molins de Rei et recordarà sempre, amic Julià, perquè sempre estaràs entre nosaltres. Descansa en pau.
