Potser a més d’un li sorprengui el titular. No hauria de ser així. Sempre he estat partidari de les llistes obertes i, molt especialment, a les municipals. Sé de què parlo. Sempre que he participat a les eleccions ho he fet en llistes tancades, tot i que, a Iniciativa i Esquerra vam ser pioners a l’hora de plantejar eleccions primàries per ordenar els candidats de la llista electoral. Les primàries són un mecanisme parcial, no exempt de riscos i de bondat relativa en el temps, però permet una participació prèvia de l’elector a l’hora de definir gustos i preferències. Això sí, dins d’una determinada opció o candidatura.
Sempre que he anat en una candidatura ho he fet, o a partir de coalicions electorals o a partir de primàries. En el cas més general, en el de les coalicions, com que sempre he format part del soci petit he participat relativament en la composició definitiva de les candidatures. Vull dir amb això que, tot i compartir projecte comú, pots compartir llista amb persones a les que coneixes poc o molt poc, o bé amb algú amb qui, fins i tot, no hi mantens una relació especialment cordial o còmoda. Però no l’has triat tu. I que consti que això també li pot passar al teu soci, que pot trobar a la llista a algú que ni li plagui especialment. Són coses que poden passar i, de fet, passen.
Doncs això és el que pensa, moltes vegades, la gent quan es mira el conjunt d’una candidatura. Ho sé per pròpia experiència. Perquè m’ho heu comentat moltes vegades. “La vostra llista està molt bé, però noi, el 15, quin plasta”. “Espero que només en traieu 6, perquè a la 7 no la puc veure”. O bé “El vuit aquell, no el podríeu canviar pel 4 d’aquella altra llista? És una mica de dretes però en coses del poble, segur que us entendríeu”. De ben segur que, com aquestes, n’heu dit o n’heu escoltat un munt. És així. Jo hi posaria molts matisos, però, en el fons, és així.
Les eleccions amb llistes obertes, per simplificar, permetrien triar els regidors que més ens agraden de les diferents opcions polítiques que es presenten. Més o menys com ho fem ara amb el Senat. No m’hi vull estendre, perquè el tema no és tan senzill, però es tracta de defensar el concepte de tria. I és clar que, com també passa al Senat, si algú vol votar només els candidats d’un sol partit, podria fer-ho. No sé si els resultats variarien substancialment (caldria temps i eleccions per rodar el model) però el que sí que em sembla clar és que l’elector votaria més convençut. Podria afinar millor la seva tria.
Jo, ara, estic en aquest punt. Tinc amics en diferents candidatures. Persones que em mereixen la més absoluta confiança i que m’encantaria que fessin majoria al Ple. Després ja veig que, alguns, estan en llocs “per omplir”, “llocs per ajudar” o “per fer visible el suport” a una candidatura concreta. Vaja que van del 8 enrere. Però em faria molta il•lusió que fossin regidors amb responsabilitats de govern. Els votaria absolutament convençut. Però no puc. He de triar una llista sencera. I això que jo, d’entrada, ja descarto aquelles candidatures que surten de l’àmbit de l’esquerra nacional i independentista. I, per tant, essent generós, em moc amb tres alternatives: ERC, CUP i Sumem per MdR (Iniciativa). Però d’aquestes també n’he de descartar dues, admetent (que potser és molt admetre) que els programes electorals d’aquestes tres candidatures resultin prou satisfactoris. I és que, al final, l’element determinant són les persones. I pots tenir tota la simpatia del món per un determinat partit o opció política. Però en unes municipals cal tenir molt present, molt, les persones. I em sap greu per amics, companys de lluita política i d’entitats i moviments socials. Em pesa molt el passat en comú, la lluita per aquest present i pel futur que s’albira. Però no els podré votar a tots. També passa que, dins d’aquestes llistes, hi ha gent que no conec, gent amb la que difícilment em prendria una cervesa o gent a la que procuraria no donar-li l’esquena. Ja se sap, hi ha de tot a tot arreu. Però com que els mateixos partits ja han ordenat els seus candidats, el problema real es redueix als 5-6 primers de cada papereta.
Començo pels caps de llista. Són els aspirants a l’alcaldia. Haurien de voler ser l’alcalde o alcaldessa de la nostra vila. Se’ls hi hauria de veure als ulls. Se’ls hauria de veure líders dels seus equips. Convençuts dels seus programes i propostes, donant la cara, i no fugint d’estudi. Actius a les xarxes socials. Donant i creant opinió. Amb una imatge i una trajectòria indiscutible i honesta. I se’ls hauria de veure convençuts que l’adversari no hi és per fer bonic, sinó per guanyar-te, ridiculitzar-te i destruir-te, si és el cas. Poca broma amb això de ser cap de llista. Més enllà de veure’t en papers, programes i cartells a les bústies de les cases o els fanals del carrer, liderar una opció política i ser candidat/candidata a l’alcaldia de Molins de Rei no és un tràmit, és una responsabilitat. Un risc i un honor. Una il•lusió de molta gent que no es pot decebre. I s’ha d’estar a l’alçada.
Els primers candidats, els que realment tenen possibilitats de sortir elegits, representen l’equip que haurà d’acompanyar el cap de llista a l’ajuntament. Formaran part del seu grup municipal i , si tenen responsabilitats de govern, seran els titulars de les regidories. Per tant han de ser candidats potents, capacitats, amb dedicació (que no vol dir salari), coneixement de la vila i, també, amb una trajectòria solvent que els faci coneguts i valorats.
Sobre aquestes persones, especialment els caps de llista, molts molinencs i jo acabarem triant i decidint. Però, és clar, sense llistes obertes. Mal interpretant l’Ovidi, haurem de comprar el pa sencer.
