GRAN ÈXIT DE LA VIA CATALANA. I ARA TOCA LA CONSULTA

 

11s2013. Via Catalana

11s2013. Via Catalana a Molins de Rei. Autora: Lourdes Gelada

Incontestable: Ha estat  la més gran manifestació del poble de Catalunya de la seva història. No hi ha paraules per definir aquesta majúscula mobilització dels catalans al llarg de més de 400 km d’Alcanar a El Pertús responent a la crida de l’Assemblea Nacional Catalana i a la seva immensa capacitat d’organització i dinamització de tot un país (gràcies una vegada més, Ignasi Termes i Ferran Civit!). Les xifres oficials d’ 1,6 milions de persones i, molt especialment, les imatges que hem pogut veure de la Via Catalana són absolutament fantàstiques i confirmen l’èxit d’una mobilització sense precedents de tot un poble en demanda de la seva independència.

Perquè d’això es tractava, de donar continuïtat a la gran manifestació de l’any passat i del clam unànime del Concert per la Llibertat del mes de juny al Camp del Barça i convertir aquest 11 de setembre en una festa massiva, cívica, democràtica, alegre i combativa en favor de la independència de Catalunya i, com s’ha vist sense oblidar gens ni mica, ans tot el contrari, el conjunt dels Països Catalans.

Calia, però, estar atents a les reaccions. El feixisme a cara descoberta que reapareix a Madrid, els intents de minimització de la dimensió de la cadena humana pels diferents sectors polítics i mediàtics espanyols, la resposta del govern espanyol a la carta de President Mas tirant pilotes fora i l’ofensiva diplomàtica a nivell de les institucions europees que es concreta amb l’amenaça d’expulsió de Catalunya de l’UE i la crida a l’ordre del Ministre espanyol d’Exteriors als governs letó i lituà. Res especial més enllà de les sempre impactants imatges d’uns feixistes en acció. Però i a casa, què?

Doncs a Catalunya hem tingut de tot. Els convençuts d’inici amb la Via Catalana, com els d’ERC; els que hi ha anat més cap el tard, com ara els de CDC tot i la intenció del President Mas de guanyar temps al temps apuntant a unes eleccions plebiscitàries el 2016; els que sempre apareixen tirant aigua al vi  abans i després, com l’inefable Duran i Lleida i uns quants dels seus (cada vegada menys); els que han fet el paper de la trista figura, com els del PSC que defensen el dret a decidir però tot apunta a que és per dir que “no”; els que han tirat de crides o fórmules més o menys alternatives com les dutes a terme pel Procés Constituent, d’encerclar La Caixa, que ha servit per facilitar una sortida per ara digna a la gent d’ICV i, finalment, els que, com la CUP, aspiren a canviar-ho tot i han participat de les diferents convocatòries i de les seves pròpies.

Per tant res massa diferent del que no sabéssim abans dels diferents partits polítics. La Via no ha mogut gaire la foto dels partits. Qui s’ha mogut ha estat la gent i d’això se n’ha de fer la lectura correcta. Hi ha qui diu que la societat civil pot passar per sobre dels partits si aquests no estan a l’alçada del moment històric que vivim o, també, que les properes convocatòries electorals posaran a cadascú al seu lloc. És possible que hi hagi una mica de tot. Però les eleccions a hores d’ara queden lluny i les properes seran les europees i es fa difícil que tinguin prou caràcter plebiscitari (això sempre és molt difícil de dir) i les següents són les municipals que, previstes per la primavera de 2015, haurien d’arribar després de la celebració de la Consulta-Referèndum i, per tant, molt condicionades pel seu resultat i, necessàriament, per la pròpia realitat local de cada municipi. Això si el calendari es compleix, que farà falta veure-ho.

Per tant, a hores d’ara, què cal fer? Doncs jo entenc que seguir el full de ruta que tots tenim al cap: Aprovació de la Llei de Consultes per part del Parlament de Catalunya, posar tots els mecanismes/sistemes legals (fixats a l’informe del Consell de la Transició Nacional) sobre la taula per veure amb quin d’ells fem la consulta (amb autorització del govern central o no) i fixar la data i el contingut de la pregunta (que tots sabem que ha de ser clara i amb dues respostes possibles, si o no). D’aquesta manera la internacionalització del conflicte serà un fet i l’atenció del món sobre el procés sobiranista de Catalunya estarà garantit. I en paral·lel caldrà informar a la societat catalana en el seu conjunt de tot el que representa la independència i el nou país que hem de construir i, també, caldrà respondre als atacs de tota mena que vindran dels diferents estaments de l’estat i dels seus aliats internacionals. Una feinada, vaja. Perquè ningú s’ha de pensar que serà fàcil arribar a la consulta, ni serà fàcil el dia després tot i el supòsit de guanyar-la. Però no podem abaixar la guàrdia (jo crec que la gent té il·lusió pel futur, com no hi ha ningú a Europa que la tingui) i davant de possibles febleses dels partits polítics i de les institucions (Govern i Parlament) la força del poble no deixarà de fer-se notar. Tenim pressa i, al mateix temps, hem de fer les coses bé. Molt bé. I hem demostrat que, amb objectius clars  i concrets i la societat civil empenyent, som imparables. És i serà així de senzill i complicat a l’hora.

I en clau local també hem d’estar alerta. Tenim un govern, la sociovergència molinenca, que va pactar d’acord als seus interessos particulars. Però aquests ja s’ha demostrat que no són ni els de la vila ni els del país. Necessitem un Ajuntament ferm, decidit, que assumeixi la seva responsabilitat, no només en la gestió del dia a dia (absolutament millorable per altra banda) sinó en el seu paper a nivell de país. Amb un govern que no s’escandalitzi al veure dues estelades al balcó de la Casa de la Vila (fet que, per altra banda, no feia sinó repetir al balcó el que passava al carrer) i que estigui al costat de la gent. Els demés ja ho fem i ja hi som al carrer al costat de la gent, però no tenim prou força a la sala de plens encara. Ja ho vam advertir a la darrera campanya electoral, que aquest mandat el servei al país seria un element clau en el dia a dia de l’Ajuntament i no se’ns va fer gaire cas, Però estem ací i això no admet marxa enrere. Cal tenir-ho present i, especialment, tenir memòria.

I ara, volem votar!

Quant a Jordi Romeu Nicolau

Vaig néixer a Molins de Rei l'any 1956. Tinc dos fills, l'Anna i l'Albert i una parella fantàstica, la M. Antònia, que també en té dos, el Manel i la Mireia. Soc economista i després de 35 de treball en una entitat financera de primera línia, estic prejubilat. Posteriorment he treballat de Gerent en una Fundació Privada i, durant molts anys he compaginat família i feina amb el fet de ser Regidor a l'Ajuntament de Molins de Rei. Des de ben jove he participat en el moviment associatiu de la meva vila: Ràdio Molins de Rei, la Peni, les revistes El Crit Ofegat i El Grill, el Carnestoltes, els Focs de S. Joan... Sempre he estat vinculat políticament a l'esquerra independentista i he desenvolupat la meva acció política a la meva vila i al seu Ajuntament, on vaig entrar el 1987 fins el 30 d'octubre de 2014 quan he fet efectiva la meva renúncia al càrrec,, sempre representant la formació política local Esquerra Nacionalista de Molins de Rei. Al llarg d'aquests 23,5 anys (és a dir, amb el parèntesi del període 2003-2007) he tingut diverses responsabilitats de govern. Durant 9 anys he estat el President de l'Àrea d'Economia i Serveis Generals de l'Ajuntament amb responsabilitat directa sobre l'Àrea de Finances i Pressupost. També he estat Regidor de Promoció Econòmica i de la Fira de la Candelera (que va ser nomenada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya) i, en el passat mandat (2007-2011) he estat el Regidor de Cultura. A partir del juny de 2011 he estat a l'oposició dins la candidatura d'Esquerres x Molins de Rei. He viscut, en primera persona, la transformació i modernització de la meva vila. Molins de Rei ha crescut, però ho ha fet de manera ordenada i equilibrada. A la meva vila la gent vinguda de fora, fos d'on fos, s'ha integrat i participa, gràcies a un entrellat potent d'entitats de tota mena, en la vida col·lectiva. Soc molinenc i em sento orgullós de ser-ne i de la meva vila. De fet, per un independentista com jo, d'arrel local i d'acció política a nivell local, treballar per la meva vila és la meva manera d'anar treballant pel benestar dels meus convilatans i anar construint, pas a pas, el meu país i anar avançant en la seva llibertat i sobirania.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de ANC-MOLINS x LA INDEPENDÈNCIA(MxI), OPINIÓ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.