Aquests són els resultats oficials provisionals del Procés de Participació del 9 de novembre, a Molins de Rei i a Catalunya, segons dades de la Generalitat
CATALUNYA MOLINS DE REI
VOTS % VOTS %
PARTICIPACIÓ 2.305.290 9.674
SÍ-SI 1.861.753 80,76 8.018 82,88
SÍ-NO 232.182 10,07 1.009 10,43
SÍ-BLANC 22.466 0,98 67 0,69
NO 104.772 4,54 334 3,45
BLANC 12.986 0,56 46 0,48
NULS 71.131 3,09 200 2,07
Amb aquestes dades la meva primera opinió sobr el 9N és la següent:
Una Prèvia
Crec que no es pot entrar en cap anàlisi sense considerar, prèviament, les condicions en que la gent vam acudir a les urnes. Aquesta votació no va ser un Referèndum, ni tan sols la Consulta acordada per les forces polítiques sobiranistes. La pressió de l’estat i l’acció coordinada del govern espanyol, el Tribunal Constitucional i la justícia van acabar amb les fórmules que generaven consens i mandat democràtic. L’alternativa del procés participatiu permetia que la ciutadania acudíssim igualment a les urnes a respondre la doble pregunta pactada l’any passat. El President Mas i el seu govern van ser hàbils en la proposta i qui millor la va llegir va ser l’esquerra independentista. Urnes són urnes i la mobilització social i el voluntariat han fet la resta. El govern de Mas no ha posat, ni de bon tros, tota la carn a la graella, però la ciutadania volia votar i, en aquestes condicions, la fórmula s’ha demostrar útil, si bé insuficient.
La Participació
Les dades de participació (36% a Catalunya, 48% a Molins de Rei) són magnífiques ateses les circumstàncies. La campanya Ara és l’Hora, impulsada per l’ANC i Òmnium, ha estat excel·lent i el compromís inequívoc de forces com ERC i la CUP han facilitat la imatge d’unitat tan demandada socialment i han estimulat la participació dels favorables al Sí-Sí.
No ha ajudat la sensació d’improvisació i dubtes del govern en l’organització. La pressió de la gran majoria d’Ajuntaments ha afavorit que la pràctica totalitat de municipis de Catalunya disposessin d’urnes. Això no treu que la ubicació de molts punts de votació no fos la més adequada. La prova de Molins de Rei, amb només dos espais electorals situats als Instituts i tenint en compte que aquests estan situats a la part alta de la vila i amb accessos complicats no han ajudat. Però l’esforç dels voluntaris i el compromís de la ciutadania ha estat majúscul però fer-ho fàcil. Però és una dada que s’ha de tenir en compte.
La participació ha estat irregular en el territori. La zona metropolitana i en concret el Baix Llobregat ha tingut una participació menor. En aquest sentit l’exit de Molins de Rei és especialment rellevant. A la nostra vila han votat 9.674 persones, no gaire lluny dels 9.944 votants a les eleccions europees del maig passat i dels 10.464 votants de les Municipals de 2011. En relació a la Consulta Popular del 2010 en que van votar 4.307 el salt ha estat espectacular. D’això fa poc menys de 5 anys.
Els Resultats
La mobilització del sobiranisme ha estat molt important i això s’ha traduït en el resultat del Sí-Sí. Però no és menyspreable el del Sí-No (entenc que aquest resultat representa la teòrica tercera via) que, de fet, no ha defensat ningú de forma organitzada. Rellevant també el vot No que ha desafiat, per la via democràtica, als partits partidaris que en realitat eren els que defensaven l’opció prohibicionista.
La qüestió és determinar el valor real d’aquest vot Sí-Sí i si seria suficient en un hipotètic Referèndum d’Autodeterminació. Sembla que la majoria sobiranista és prou sòlida, però la possible mobilització del vot No, estimulat pel PSC, PP i Ciutadans podria reduir notablement les distàncies. Hi ha molta feina a fer (i se n’ha fet molta!) en comarques com la nostra per atraure cap a posicions favorables al Sí-Sí els amplis sectors de població que encara resten al marge del procés.
A Molins de Rei crec que no hi ha hagut excessives sorpreses: 8018 vots, el 83%, és espectacular i definidor del caràcter diferencial de la vila al Baix Llobegat. El vot ja es clarament independentista. La consolidació de l’espai sobiranista va creixent de forma sostinguda i s’ha tornat a demostrar. El següent pas a nivell local i a la meva manera de veure, serà reforçar la correlació de forces independentistes de l’actual Consistori i portar-la cap a l’esquerra en detriment de la dreta i l’espanyolisme.
Més que curiós a Catalunya i a Molins de Rei ha estat el nombre i percentatge del vot nul (que els resultats en diuen “altres”). No ha estat poca cosa i, pel que he vist, n’hi havia de tots colors. Alerta que en altres circumstàncies aquest vot pot ser més decisiu del que ara sembla.
I Ara Què?
Aquesta és la gran pregunta. Crec que ha arribat l’hora de la política en majúscules. I això sí que es competència en gran mesura dels polítics (a vegades sembla una contradicció, oi?). Dels partits polítics. La ciutadania hem fet un nou esforç de mobilització espectacular i hem assolit uns resultats per sobre dels que alguns haurien desitjat. El President Mas ha volgut aparèixer com el gran triomfador del 9N capitalitzant a nivell d’imatge l’alt grau de participació. Però l’èxit ha estat col·lectiu i aquest excés d’ego (que per altra banda ja vam viure a la darrera campanya electoral al Parlament de Catalunya) no crec que sigui positiu. És veritat que si això no hagués anat bé hauria rebut per tot arreu, però les coses són com són i em sembla injust i impropi el paper del President a l’hora de valorar el procés participatiu.
Per tant i com ja he dit aquests darrers dies em sembla que el següent pas ha de ser, necessàriament, el de convocar eleccions al Parlament. Unes eleccions que per a mi han de ser “constituents”. Què vull dir amb això. Doncs que el camí no passa per negociar amb l’estat una “nova consulta o referèndum”. Aquest camí ja l’hem superat. El procés participatiu que hem viscut no genera, a dreta llei, cap mandat democràtic definitiu però sí un mandat polític inqüestionable. El d’avançar definitivament cap a la independència. Sense demores ni viaranys estranys. I això només s’aconsegueix per la via d’unes eleccions constituents: nou parlament, majoria independentista suficient, proclamació de la independència i trencament definitiu amb l’estat i negociació bilateral dels termes de la separació.
I per arribar a això no crec que sigui imprescindible cap llista única. Els estudis fets fins ara no demostren que la millor manera d’obtenir el major nombre d’escons sigui la llista única. La pluralitat del bloc sobiranista és evident. Des de la dreta liberal de CDC fins a l’esquerra anticapitalista de la CUP i EUiA hi transiten la socialdemocràcia d’ERC i dels sectors escindits del PSC, l’esquerra de difícil qualificació d’ICV i farà falta veure el perfil electoral que agafa PODEMOS i el paper a jugar per PROCÈS CONSTITUENT i GUANYEM. Difícil per no dir impossible, doncs, això de la llista única a la que sembla que només està cridada ERC amb l’objectiu de blindar el President Mas.
Jo no veig malament que hi hagi multiplicitat de llistes si s’acorda un mínim comú en relació al què i al com de la independència. I si disposem d’un Parlament Constituent ens estalviarem molts passos en aquest futur apassionant que ens espera.
Certament, ara més que mai, ho tenim a tocar. Per això la convocatòria d’eleccions no pot esperar.
Evitem triomfalismes
Encara que tota la premsa catalana presenta el 9N com un fita i un èxit, penso que els resultats reals ens han de fer reflexionar. Catalunya té un cens electoral de 5,3M (europees 2014), i si hi afegim el els menors de 16 anys estaria entre 5,4 i 5,5M de votants. En els darrers anys les votacions han tingut una participació que va del 37% a les europees de 2009 al 76% de les espanyoles de 2004. En un referèndum sobre la independència és d’esperar que la participació fos alta, de l’ordre del 75% com a mínim. Això ens donaria un total de 4,1M de votants. Tenint en compte que en el 9N els partidaris del Si-Si, única opció motivada, han estat 1,86M, suposem 1,8 sense estrangers, podem concloure que el mateix nombre de vots en un referèndum real s’hauria quedat a un 45% dels vots emesos i per tant hauria estat insuficient. El 55% restant s’hauria repartit entre el SI-NO i el NO, que el cap i a la fi són opcions que rebutgen el trencament amb Espanya. Caldrien com a mínim 200.000 vots mes per tenir opcions de guanyar i entre 300.000 i 400.000 per assegurar una victòria.
Cal prendre nota de Quebec 1995 i Escòcia 2014.
Comparteixo del tot el teu anàlisi, Xavi.
És evident i en aquest sentit ho deia, que en cas d’un Referèndum definitiu, caldria un nou esforç, especialment en les comarques metropolitanes per atraure nous votant per garantir la victòria. Els teus números són del tot correctes i apuntes la necessitat real de nous votants per garantir, de totes totes, un resultat positiu. La qüestió, però, és que em sembla que hem saltat de «pantalla» i el que cal plantejar són les eleccions constituents que deia. I obtenir el mandat democràtic per aquesta via. El tema no és senzill i és bo animar el debat i, especialment, si el fem amb dades ben documentades com les teves.
Una abraçada!