Sabia d’aquesta foto. L’he trobada al Llaç núm. 354 que es va publicar just després de la celebració de la Fira de la Candelera, el febrer de 2001.
Al despatx d’alcaldia ens trobem reunits el Sr. Jordi Pujol, aleshores President de la Generalitat; la seva esposa, la Sra. Marta Ferrusola; el Sr. Jordi Vilajoana, aleshores Conseller de Cultura i ara Secretari General de la Presidència de la Generalitat; el Sr. Josep Janés, aleshores alcalde de la vila; la Sra. Carme Figueras, aleshores 1a Tinent d’Alcalde i jo mateix, en tant que Regidor de la Fira de la Candelera. La visita del President Pujol es va emmarcar amb motiu de la celebració de la 150a edició de la Fira, esdeveniment que va dur a la nostra vila les més altes personalitats polítiques del país, des del President del Parlament, el Sr. Joan Rigol, que en va fer el Pregó, fins l’aleshores alcalde de Barcelona el Sr. Pasqual Maragall.
Serveixi aquesta llarga introducció per posar de manifest que, en el transcurs dels 23 anys en que Pujol va presidir la Generalitat de Catalunya la seva presència en els diferents municipis del país va donar peu a milers de fotografies com aquesta. Els electes locals convidàvem al President i, ben cofois i il·lusionats com era el nostre cas, li explicàvem la importància de la nostra Fira i el que representava per a tots nosaltres. De fet el President Pujol ens tornava la visita que li vam fer al seu propi despatx tots els membres del Comitè Executiu de la Fira quan hi vam anar per convidar-lo a venir. Volíem compartir la nostra joia i l’herència de generacions de molinencs amb el President del país.
I així el Sr. Pujol va anar teixint complicitats, proximitats i va anar sabent entendre i interpretar un país que va modelar, en part, a la seva conveniència i interès. Per això el cop que ha representat la seva confessió ha estat tan dur. Perquè havia sabut guanyar-se la confiança de molta gent més enllà de la ideologia o del grup polític que representava. El pujolisme era molt més que CiU i gairebé tant com la Generalitat, no ens enganyem. I era una xarxa, sovint clientelar, que impedia molts moviments sinó eres dels seus. Ells, el cercle de poder dels seus fidels, no van tenir pietat dels seus successors al govern. Sense Pujol semblava que res era igual i s’havia de recuperar el poder fos com fos. La Catalunya benpensant, modèlica, en bona part cristiana, necessitava referents visibles i reconeguts i especialment avalats per la presència sovintejada del ja exPresident pel territori (va tornar a la Fira a fer-ne de pregoner) i als mitjans on explicava el seus punts de vista sobre la política i el país ja que ell no estava retirat sinó, només, enretirat. I així ha continuat amb el seu ascendent sobre molts catalans fins que l’onada independentista s’ho està enduent tot per davant.
I és que una de les evidències més col·losals del procés és que volem la independència per fer un nou país, per canviar-ho tot. Han estat molts anys de picar pedra, però ara aquesta pedra s’esmicola a cada pas. Els grans partits protagonistes dels darrers 35 anys de la política catalana estan en una profunda crisi, probablement irreversible. Apareixen nous protagonistes en l’àmbit polític i en l’àmbit cívic i social i la il·lusió de la gent és enorme. Es preveu un nou 11 de setembre històric, amb milions de persones al carrer i els cants de les terceres vies són i seran imperceptibles davant del crit d’independència.
He posat una foto del passat, per il·lustrar que el que fèiem, fem i volem és caminar cap al futur. Ara no volem cap llast, cap rèmora. Volem construir des de bases i valors nous i sòlids. No devem res a ningú. Nosaltres no som els deutors. Qui ens ha donat lliçons d’ètica i moral, sí. Sense ell, sense ells, el futur ens espera i el guanyarem.
