Alguns amics m’interpel·len sobre les eleccions europees, sobre el sentit del vot, sobre la pròpia necessitat de votar, sobre el paper de la Unió Europea en l’actual crisis i la seva incapacitat d’abordar-la amb garantia d’èxit, sobre el que si juga Catalunya…
De fet he de confessar que no tinc, ni de bon tros, resposta a moltes de les preguntes i dels dubtes que se’ns apareixen en aquests moments en relació a Europa, però el que sí que és cert és que crec en el vot com a sistema de participació democràtica (no l’únic, no ens enganyem), en el seu valor i en les seves possibilitats de transformació política i social. Sembla que això és més difícil en la mesura que se’ns allunya l’espai polític sobre el que exercim el dret a vot, però per a mi és evident que no podem desaprofitar cap oportunitat de votar. En realitat és el que demanem fer, com a país, el proper 9 de novembre.
Però la qüestió és què mentre molts estem treballant per poder votar en un referèndum d’autodeterminació notem que a la gent ens fa certa o molta mandra fer-ho en unes eleccions com aquestes pel Parlament Europeu del proper dia 25. Segurament perquè Europa s’ha demostrat un instrument menys útil del que havíem cregut en el seu moment, quan el nostre europeisme (convençut o impostat) de mirar cap al nord i poca cosa més ens havia fet creure que Europa era la llibertat, la democràcia, la cultura, els drets i moltes més coses que podrien completar aquesta llista. A l’hora de la veritat, però, la Unió Europea s’ha demostrat poca cosa més que un nou espai polític burocratitzat i extremadament llunyà a la ciutadania on pesen, especialment, els interessos econòmics de les grans corporacions i els interessos polítics concrets dels grans estats. Una Unió Europa d’estructura complexa, amb un joc d’equilibris i interessos que fa mantenir, per exemple, dues seus parlamentàries a Estrasburg i Brussel·les amb tot el cost que això comporta i que, en canvi, es demostra incapaç d’intervenir en els grans drames europeus: des dels conflictes bèl·lics de l’antiga Iugoslàvia fins a l’actual conflicte a Ucraïna, sense oblidar els problemes de la immigració o l’atur. Això sí, la crisi bancària i la crisi del deute han merescut tota l’atenció dels líders i dirigents europeus. Si això hi afegim el fet de mirar cap a una altra banda davant del procés sobiranista de Catalunya la mítica Europa de fa unes dècades se’ns presenta més com un problema que no com una solució.
Així i tot penso que cal votar. I que cal fer-ho per aquells que defensin, al Parlament Europeu, el país i els valors republicans i d’esquerres. Segurament és veritat que tindrem molts ulls mirant-nos el proper dia 25. Si ens sentim europeus, si volem contribuir a tornar a fer d’Europa un espai de drets i llibertats, si volem tenir-hi veu pròpia i intervenir en el debat sobre el model econòmic de futur i com volem relacionar-nos o integrar-nos a la Unió Europea, hem de participar en aquestes eleccions. I és cert que la campanya és trista, que no hi ha gaire ambient, que se’n parla poc. Però no totes les candidatures es presenten amb aquesta actitud i poc convenciment. Hi ha qui formula bé la campanya, els objectius, els reptes. I per això crec que la millor candidatura, d’esquerres i de país (i no ho oblidem, de Països), és la d’ERC-NEC-Catalunya Sí que encapçalen Josep M. Terricabras i Ernest Maragall. Em mereixen confiança, són gats vells (potser cal posar en valor a la gent més gran i la seva experiència, que ser gran no és cap delicte!) i estic convençut que seran uns grans representants del país i de la seva gent. Ho dic convençut i, a més, la resta no em convenç. No em convenç CiU (tot i disposar d’un molt bon candidat, en Tremosa) per aquest apèndix incòmode i poc lleial com és Unió i el seu capitost Duran i Lleida. No em fa prou el pes ICV, per mantenir aquesta nebulosa sobre la qüestió nacional en uns moments claus com aquests. I què dir de la CUP que no assumeix el repte de presentar-se a unes eleccions i si en canvi sembla que es decanta per EH Bildu (encara els bascos com a referent!) tot i mantenir públicament posicions abstencionistes. Una mica complicats sí que ho són els amics de la CUP. I del PSC crec que no en podem esperar res de bo. És un partit a la deriva, aferrat a un passat que se’ls escapa de les mans i sense futur. I no s’hi val, com fan alguns representants socialistes ben propers de jugar amb les dues cames: això del federalisme no s’ho creu ningú, això d’aturar Rajoy gairebé fa riure (o si no que li preguntin al Felipe) i l’excusa de la consulta pactada i acordada amb Madrid és tan patètic com la crispació que proclama el seu líder Navarro arran dels incidents amb una senyora de Terrassa que és d’Ullastrell.
Per tant queda dit. Votaré al Terricabras i al Maragall. I tant de bo el seu bon resultat reforci el procés sobiranista. I aquest reforçament doni arguments als que, de bona fe, encara dubten. I ens faci guanyar posicions davant els que sospiren per “terceres vies” inexistents per no formulades. Això va de debò i en aquestes eleccions, un pel llunyanes certament, hem de fer un pas més. I ja sé que a alguns us pot fer mandra però estic convençut que el resultat valdrà la pena.
