Aquí tenim una ben nodrida representació de molinencs i molinenques al Concert per la Llibertat del passat dissabte 29 de juny al Camp del Barça
EL CONCERT PER LA LLIBERTAT
Tocava reposar-lo. I uns dies després del Concert del Camp Nou ja em veig en cor de dir-hi la meva. Sens cap mena de dubte ha estat un concert immens: pel marc, pel nombre d’artistes participants, per la durada, pels objectius i pel resultat.
I segurament és la demostració que estem en condicions, com a país i des de la societat civil, d’abordar reptes majúsculs, d’assolir-los i de quedar-nos exhausts i sense esma. Només a nosaltres se’ns acudiria organitzar un concert maratonià pensant que tindria la durada d’una cursa de 3000 metres/obstacles. I acabar-lo amb un nou himne, la lletra del qual la majoria no coneixien (ni els mateixos intèrprets). Això sí, vam arribar fins el final “tossudament alçats” i a la sortida de l’estadi la sensació no era d’eufòria, era més aviat de profund cansament, però amb ganes d’agafar forces i aquest cop per tornar-hi amb una cadena humana de 400 km.
He llegit que va ser un concert pensat per “convençuts”, per mantenir la tensió en un procés que, segons com es miri va molt de pressa i segons com es miri avança amb una lentitud exasperant. És possible. Com també és possible que la gent que el seguís més relaxadament a través de la fragmentada retransmissió de TV3 incrementés notablement aquesta franja de “convençuts”. Tant se val. El nombre d’aquests creix dia a dia i està bé que els artistes que els representin ampliïn el ventall d’una manera radical: De Peret a Llach, de Dyango a l’Elèctrica Dharma i del Grup de Folk a Obrint Pas i Cesk Freixas. El moviment de fons de la societat catalana és rotund i en la mateixa direcció. A la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell també es fa sentir la cridòria d’”independència” que sembla que només no ha arribat al club exclusiu que representa el torneig de tenis del Compte de Godó.
Dit això, l’esforç de l’organització del concert va ser exemplar i el resultat artístic desigual en la part musical, amb moments de gran qualitat (que potser van passar massa desapercebuts (la Fanfàrria de Carlos Santos amb la Cobla per la Independència, Alessio Vega, David Alegret i Gerard Quintana-Pascal Comelade), alguns per oblidar (m’estalvio de posar noms) i els estel·lars de Llach, la Dharma, Peret y Dyango. Absències importantíssimes a banda (de la cançó més emblemàtica al pop-rock d’avantguarda) jo, particularment, em quedo amb Joan Isaac-Joan Amèrich, Mercedes Peón i Brams-Titot. I un moment per exportar: el del mosaic. I un per importar, el parlament just, mesurat (de les poques coses mesurades de la nit) i contundent de la Muriel Casals.
Prova superada (no sé si amb els criteris restrictius del ministre Wert) però superada. Els deures que ens toquen, però, i més enllà de l’altre gran repte (el de la cadena humana de l’11 de setembre) és el de dotar-nos d’estudis, informes, raons, arguments i, especialment, de determinació per no fer cap pas en fals en aquest procés que no té ni admet marxa enrere. Si tot va com hauria d’anar, d’aquí a un any ja haurem celebrat la consulta i hem de fer tots els possibles per guanyar-la amb arguments, rigor, bona feina i convicció. Arribant a tots els racons del país per explicar-nos i convèncer. Els obstacles que trobarem no ens han de sorprendre i venir de nou: l’estat perfectament mobilitzat i contundent i els partits d’obediència espanyola fent la seva feina, PSC inclòs. Insisteixo que ara ens ve la part més difícil, perquè haurem de compaginar l’agitació, l’activisme i la part festiva que comporta el carrer amb fer política, política amb majúscules (des de les institucions, des de la societat civil) i fer pedagogia, debatre i tenir gran capacitat de convicció en els territoris curts (família, amics, veïns, feina, entorn social) que és on hem de començar a guanyar el repte quotidià de la independència. Tots tenim molta pressa i ens adonarem que no tindrem massa temps per fer bé la feina. Som-hi doncs!
