Aquests darrers dies s’han fet públiques dues enquestes, o potser millor dit, dos baròmetres electorals, un de GESOP per al Periódico de Catalunya i un altra del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya.
En ambdós estudis es reflecteix allò que els italians n’han anomenat “el sorpasso”, és a dir, el triomf d’una força d’esquerres sobre l’actual govern conservador. En el nostre cas ens referim, com no, a ERC i a CiU.
Diaris convencionals i digitals, analistes, tertulians i els propis partits polítics han corregut a donar les seves opinions sobre aquest fet i sobre l’avenç dels independentistes i el seu triomf en el desitjable referèndum o consulta que es dibuixa a l’horitzó de 2014.
Ja em permetreu, doncs, que des de la meva limitada òptica de polític local hi digui, també, la meva, atès l’especial moment que estem vivint i l’oportunitat col·lectiva que tenim a tocar.
Soc del parer que aquest tipus d’estudis defineixen tendències però que el resultat de veritat és el del dia de les eleccions. A les darreres al Parlament de Catalunya vam comprovar com la pràctica totalitat d’enquestes van fracassar al no preveure la davallada electoral de CiU si bé sí que apuntaven l’ascens electoral d’ERC, el descens del PSC, l’augment de Ciutadans o l’entrada de la CUP en detriment de Solidaritat. Per tant, s’albirava un canvi en el mapa electoral català que, finalment, va ser molt més rellevant que el previst per les enquestes.
I ara, com interpretem aquestes dades? Doncs des del meu modest punt de vista penso que amplis sectors de la societat catalana es posicionen davant les preguntes d’una enquesta en base a la seva actitud davant del referèndum o a la pròpia independència. Per mi això vol dir que davant d’un referèndum o consulta en el que la pregunta tots imaginem que ha de ser clara i concisa sobre la independència de Catalunya, la resposta només podrà ser sí o no. I en aquesta tessitura els referents electorals (perquè es pregunta sobre els partits actuals) passen a ser subsidiaris del nostre posicionament davant la independència. I això és així perquè el procés independentista i les principals mobilitzacions previstes, com el proper Concert per la Llibertat del dia 29 de juny al Camp del Barça o la Cadena Humana de l’ 11 de setembre organitzats per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, són les que marquen l’agenda política. I també perquè el procés independentista esdevé l’alternativa real per superar la greu crisi econòmica que patim les classes populars. I el nostre posicionament davant d’una enquesta tendeix a premiar, avui, a les forces polítiques que prenen partit de forma més convençuda i amb més arguments a favor o en contra de l’opció independentista. Així és clar que ERC o les CUP milloren resultats i també ho faci Ciutadans perquè probablement són les forces polítiques que millor representen i defensen els pros i els contres a la independència. El PSC cau perquè la seva oferta federalista ha perdut tot el sentit i CiU recula perquè pateix el desgast d’un govern a la deriva (ja ningú es recorda del govern dels millors) i perquè manifesta massa dubtes en el procés sobiranista, especialment pel paper i opinió de Duran i Lleida i Unió Democràtica i, diguem-ho tot, perquè el lideratge d’Artur Mas està clarament amenaçat pels diferents casos de corrupció que no han deixat d’afectar CiU.
En aquest context de crisi, mal govern de CiU, agressions permanents per part del govern del PP i avenç d’un procés sobiranista que genera il·lusió i que es planteja com un repte majúscul però assumible, apareix amb força el lideratge d’Oriol Junqueras i la nova direcció d’ERC. I penso que aquest factor també és determinant a l’hora d’analitzar el resultat de les enquestes. En aquests moments només Junqueras i potser el fenomen Forcades-Oliveras-Procés Constituent (que haurem de veure com es concreta de cara a futures conteses electorals i com afecta al conjunt de forces de l’esquerra més o menys alternativa) són capaços de motivar, engrescar i il·lusionar amplis sectors de la població. I les enquestes, en el cas d’ERC, crec que diuen això.
Ara bé els lideratges com el de Junqueras requereix molta solidesa al darrera. ERC s’ha renovat de manera important (com a mínim a nivell dels personatges més públics de la formació després de pagar un peatge duríssim pel seu pas pel tripartit, especialment pel segon, el presidit per Montilla) i sembla que ha encertat en la seva estratègia de partit i de país. Però si bé disposa d’un discurs acurat i una representació potent al Parlament de Catalunya i un paper rellevant al Parlament Espanyol, disposa d’una presència limitada en el mapa municipal, especialment a les grans ciutats del país i a l’àmbit metropolità. I aquí és on és guanyen grans batalles que l’Oriol Junqueras sol no pot guanyar. A Molins de Rei sabem prou bé com van aquestes coses perquè les hem viscut en el millor i en el pitjor dels sentits en pròpia carn. Amb Iniciativa i Esquerra o amb ERC els independentistes de l’Esquerra Nacionalista, al llarg dels darrers 25 anys, hem tingut grans resultats o més modestos en funció de l’existència d’un marc unitari potent (IiE) o d’una major fragmentació de les ofertes polítiques (ERC, CUP). Però mai hem tingut grans referents a nivell nacional de manera que l’electorat molinenc ha primat el treball local a les municipals i ha seguit altres criteris en la resta d’eleccions. Just al contrari del que li ha passat a CiU que veia grans victòries de Jordi Pujol i grans derrotes de les seves llistes locals.
Per tant crec que per ajudar al triomf d’ERC i tal com avui estan les coses (i amb la possible fragmentació de l’espai polític) fer-ho bé a nivell local és del tot imprescindible. La ciutadania ha d’identificar al seu poble, vila o ciutat a la gent d’en Junqueras. Han de ser visibles, però sobretot creïbles i amb discurs i projecte propi pel seu poble, vila o ciutat. Fer-ho molt bé, m’atreviria a dir. Perquè sinó, malgrat les bones previsions de les enquestes, pot passar que no hi hagi qui les defensi i lluiti en el territori posant, també, les necessitats i reivindicacions d’aquest territori i de la seva gent al costat de la reivindicació nacional. Al final molts volem la independència però la gent d’ERC ha de demostrar que, si vol construir un nou país a partir de l’èxit del procés sobiranista, ha de fer-ho a partir de liderar, també, alternatives de proximitat. I això no s’improvisa.
