He deixat passar uns dies des de la celebració del debat de Política General al Parlament i la convocatòria d’eleccions anticipades al Parlament, per disposar de més elements a l’hora de valorar el punt del procés en el que ens trobem. Els fets se succeeixen amb molta rapidesa i no podem córrer el risc d’errar-la en anàlisis precipitades condicionades per algun dels molts fets concrets que succeeixen cada dia. I a hores d’ara ja s’han celebrat les eleccions a Euskadi i Galícia amb resultat divers per les forces nacionalistes i d’esquerra..
Dit això i en plena precampanya electoral constato una realitat que no em sorprèn, però que provoca els clàssics comentaris de rebuig davant d’una situació, per altra banda recurrent que no és altra que l’evident desunió de l’independentisme i la presència de candidatures diverses que es situen en aquest espai (més electoral que ideològic). No deixa de ser curiós que hem arribat fins aquí, sense haver resolt qüestions prèvies (com ara la d’haver construït una esquerra nacional forta). Però les coses són com són i no hi ha volta de full. I no és un fenomen nou d’ara. Recordo la competència electoral d’ERC, Nacionalistes d’Esquerra i El BEAN a les primeres eleccions al Parlament, l’any 80. Res diferent a la presència d’ERC, SI i la CUP en aquestes d’ara, i després del que ha succeït en molts municipis de Catalunya en que aquesta competència electoral ha estat evident i ha facilitat, en molt casos, l’èxit dels adversaris, com el cas de Molins de Rei amb un govern sociovergent. Però no val la pena amoïnar-s’hi. Tothom és ben lliure de presentar-se amb el seu programa i el seu model de país i la ciutadania ja sabrà a qui triar en funció dels seus interessos. Els exercicis matemàtics ja els farem a pilota passada sabent que no serviran de gran cosa, a banda de constatar els vots i diputats malaguanyats i reduir la fortalesa de l’independentisme real. Els que, des del camp municipal, sempre hem impulsat polítiques unitàries en l’àmbit de l’esquerra nacional i l’independentisme, sabem de què parlem. I ho sabem tant per quan les coses ens han sortit bé, com quan no. Però la suma, feta amb rigor i criteri, sempre és benvinguda, que ningú ho dubti. I l’exemple recent d’èxit d’ EH Bildu a Euskadi contrasta amb la situació d’AGE i BNG a Galícia que posen clarament de manifest l’ascens d’un espai electoral i les ganes de la gent de votar opcions progressistes i nacionalistes però que deixen a aquestes forces en tercer i quart lloc de l’arc parlamentari gallec pel fet d’anar per separat a les eleccions.
A Catalunya no podem oblidar el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions. És evident que vivim un moment històric i que el resultat d’aquestes properes eleccions tindrà una lectura diferent a les anteriors, precisament pel seu caràcter plebiscitari. I crec que hem de saber separar les coses. Primer, el plebiscit és sobre la sobirania, l’estat propi, la independència. No sobre el Sr. Artur Mas i CiU. Cal tenir molt clar aquest punt, perquè no ha estat CiU, precisament, qui ha garantit avançar cap a l’estat propi durant 35 anys. Un intel·ligent cop de timó del Sr. Artur Mas després de la grandiosa manifestació de Barcelona no ens hauria de confondre. Qui ha liderat les mobilitzacions, el discurs, les raons i els arguments sobre la situació de Catalunya i dels Països Catalans i dels seus ciutadans, no ha estat precisament la dreta catalanista, dedicada exclusivament aquests dos darrers anys a retallar a tort i a dret l’estat del benestar i els drets socials de la ciutadania. Compte, doncs, amb això. I, segon, la dispersió del vot d’esquerres i del vot independentista pot afeblir l’imatge que és tot un poble el que avança cap a la independència. Per això ens cal una presència rellevant i significativa de diputats d’esquerra i independentistes al nou Parlament, que impedeixin la majoria absoluta de CiU i el miratge d’un federalisme en el que no hi creu ningú a Espanya. Ens juguem molt en aquestes eleccions, més que en cap altre. Ens juguem accelerar el ritme de la història o encallar el pas fet que va marcar tot un poble el passat 11 de setembre. Hem de ser molts els que votem amb il·lusió per un futur de plena llibertat en els àmbits nacional, social i personal. Mai com ara ho hem tingut tan a prop i no podem errar en la tria del nostre vot. Votar catalanista no serà suficient i votar només esquerra, tampoc. La història ens demostra que qui ens ha fet avançar és la força del poble. L’esquerra, republicana i independentista ens necessita més que mai per liderar la construcció del país que tots volem: amb persones lliures, socialment just i econòmicament pròsper.
