La contundència de la manifestació de l’11 de setembre no ha deixat cap dubte i tothom ha acceptat (amb o més convenciment o resignació, depèn des d’on es miri) que el sobiranisme és l’element central de la política catalana. A partir d’aquí i després del cop de timó del President de la Generalitat que ha decidit enfilar rumb a Ítaca, ens convé no errar, en tant que comunitat nacional, cap ni una de les passes decisives que haurem de seguir a partir d’aquest moment.
I no parlo només del necessari “full de ruta” que haurem de compartir i assumir per fer possible que aquest camí cap Ítaca no sigui excessivament llarg ni amb sorpreses no previstes que ens puguin fer desviar de la ruta convinguda. Dono per necessari i convenien que haurem de fer coneixences (diguem-li suports a nivell internacional) i que haurem de sortir ben parats de les múltiples aventures a que ens veurem exposats. Parlo de la suma d’esforços imprescindibles i de la generositat que els independentistes haurem de tenir en tot aquest procés. La meva experiència personal i política a Molins de Rei em demostra que els independentistes de primera generació, aquells que ja ho érem als anys 70 i 80 del segle passat (sona antic dit així, oi?) i molt especialment els que hem transitat en el món institucional gairebé en solitari durant molts anys, sabem el que és “picar pedra”, sentir-se incomprès i cercar aliances i treballar de forma unitària per avançar. Ara que tenim el futur a tocar entenc alegries i eufòries però vull insistir en com ha estat de difícil arribar fins aquí i com mai, mai, ningú ens ha regalat res ni com tampoc hem menystingut a ningú perquè sabíem que tothom, en un moment o altre, podria ser un militant de la nostra causa.
No entenc (bé, sí que ho entenc, però no ho comparteixo) com molts independentistes de darrera generació, en concret molts dels més joves, marquen excessives distàncies amb persones, col·lectius, cultures i conceptes, en uns moments tan importants com aquests. No és estrany, doncs, que alguns es dediquin a qüestionar l’Assemblea Nacional Catalana i als seus plantejaments (que són els que avui ens han permès estar on estem) i qüestionar, també, la nostra adscripció a Europa (que és el que deia la pancarta de l’11 de setembre). Hi ha un sector de l’independentisme que només creu en la seva veritat i exclou la resta. I ara no podem excloure a ningú ni equivocar-nos d’adversari, que no és altre que l’Estat Espanyol en tant que Estat i estructura política i de govern. És evident que, avui, a Catalunya hi ha sectors conservadors del ”statu quo” que faran pressió i exerciran la seva influència en els partits polítics més permeables a les seves tesis: CiU, PSC i PP. És el menys que podem esperar. Davant d’això hem d’utilitzar raons, arguments i dialèctica. No el menyspreu, l’insult o la broma fàcil. A mi tampoc m’agraden les conxorxes d’en Millet amb CiU, el projecte Eurovegas (ara reconvertit en Barcelona World), la política de retallades del govern de la Generalitat, etc. etc. Però una cosa és CiU i la seva política i l’altra són els milers de catalans que els han fet confiança i que ara aposten per la independència. No confonguem la gent amb un determinat cercle polític. I si una cosa em sembla evident és que només podrem recuperar una política real d’esquerres, que prioritzi les necessitats de les classes populars, quan disposem de les estructures d’estat que ens permetin fer política de debò. Sembla que sovint, i més ara, determinada esquerra independentista no s’adona que el que ens interessa és el bosc, no els arbres que, massa sovint, no ens el deixen veure.
Dit això i que és el moment de sumar, deixem que siguin les urnes les que ens ajudin a fer camí. Primer a través d’una declaració de l’actual Parlament que ens permeti una convocatòria electoral immediata amb uns acords de mínims sobre el caràcter plebiscitari de les futures eleccions i el seu caràcter constituent i, una vegada constituït aquest nou Parlament, ratificar la Declaració d’Independència a partir de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que serà el que validarà el procés davant la comunitat internacional.
Però insisteixo, aquest procés l’hem de fer amb un suport majoritari dels diferents sectors de l’independentisme. Per guanyar pes i representació en el futur Parlament i evitar, així, deixar-lo en mans del catalanisme conservador. I sabem, per història, que el catalanisme conservador és extremadament influenciable pels interessos econòmics, les grans famílies i el poder de l’Estat. I perquè no em consta que el Sr. Duran i Lleida hagi deixat la primera línia política ni hagi dit la darrera paraula en tot això.
