Quan 1,5 o 2 milions de catalans surten al carrer de manera alegre, decidida, mirant endavant, amb il·lusió pel futur i exigint allò al que tots els pobles del món tenen dret, com és la plena sobirania, i utilitzen un únic clam per expressar els seus anhels de llibertat com és el de in-de-pen-dèn-ci-a és que avancem per un camí que ja no té tornada. Quan un poble mobilitza tantes energies, tanta passió i quan, sobretot, els ulls dels més gran s’humitegen al veure infants i joves fent voleiar estelades i cantant i cridant en favor de la llibertat del seu país que ells han vist agredit, vençut i ben a prop de desaparèixer, quan les diferents generacions i orígens comparteixen el carrer i el crit i el pas ferm i decidit, això no té aturador.
He escoltat i llegit moltes opinions aquests dies sobre el valor, la transcendència i els efectes d’una manifestació tan espectacular, sens dubte la més important que s’ha viscut a Catalunya, i que marcarà un abans i un després en la nostre història col·lectiva. La gran majoria (de moment deixo de banda els que no volen donar crèdit al que ha succeït) comparteixen el caràcter excepcional de la Diada i el gir que això comportarà en los nostres vides i en el futur del nostre país. Una manifestació d’aquesta magnitud ha estat possible per la suma de voluntats, d’ideologies, i gràcies a la necessària transversalitat de la convocatòria i pel seny i claredat del missatge dels promotors de la Marxa cap a la independència, l’Assemblea Nacional Catalana-ANC.
L’Assemblea ha estat capaç de formular en poc mes d’un any una proposta en positiu, engrescadora, propera i sàviament allunyada de la dinàmica partidista. És evident que gent de diferents organitzacions polítiques hi hem participat des del primer moment, però el lideratge del moviment no disposa de cares conegudes fet que ha facilitat la imatge transversal pròpia de la societat civil i el seu suport popular. Però al darrera de molta gent anònima d’avui permeteu-me valorar la feina ingent , els èxits i els fracassos del moviment independentista al llarg d’aquests darrers 35 anys. El Front Nacional de Catalunya, el PSAN, l’IPC, Catalunya Lliure, l’MDT, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, el BEAN, Nacionalistes d’Esquerra, el MEN, la Plataforma per l’Autodeterminació, l’AMEI, la Crida a la Solidaritat, ERC, les CUP i tantes i tantes organitzacions polítiques i cíviques ens han anat dotant de discurs, arguments i raons per arribar fins aquí, convocant-nos, també, cada 11 de setembre per recordar-nos d’on venim i cap on hem d’anar. No seria just, doncs, ara que hi ha tants independentistes de nova fornada, i és extraordinari que així sigui, no recordar la feina dels pioners, i la gran quantitat d’incomprensió que (a vegades merescudament) ha patit el moviment independentista al llarg de tots aquest anys. Alguns que, com ara jo, hem participat de bona part d’aquesta història, sempre des de l’àmbit de Molins de Rei i això no deixa de donar una certa perspectiva, ens sentim , aquests dies, molt contents i plens d’il·lusió. Només ens sap greu per la gran quantitat de familiars, d’amics, de tants companys de lluita, que ens han deixat al llarg d’aquests anys i no han pogut viure la manifestació ni tot el que d’ella se’n derivarà. Per a tots ells i pel futur que tenim al davant per a les noves generacions és ara quan hem de ser més forts que mai. Perquè tenim aquest futur a tocar. Però d’això i de com arribar-hi, us en parlaré en els propers dies.
