Emilio Ramos (PP), Xavi Paz (PSC) i Joan-Ramon Casals (CiU) anunciant l’acord sobre els pressupostos municipals del 2012. Foto David Guerrero pel Viu Molins de Rei
Ja ha arribat el 2012. El canvi d’any ens permet a tots fer una mirada al 2011 que no ha estat, tot sigui dit, un dels millors anys. L’enduriment de la crisi, l’avenç de la dreta, a Molins de Rei, Catalunya i a Espanya i una certa resignació nacional i social (el fenomen dels indignats, a la meva manera de veure, resta lluny de quallar) ens han situat en posicions defensives quan, és en aquestes situacions que la protesta, la revolta, haurien d’activar-se perquè de raons no en falten. Però sembla que en el nostre país les reivindicacions nacionals i socials no acaben d’anar de bracet i, desenganyem-nos, qui en treu profit és la dreta de sempre que ara, com tenim ocasió de comprovar-ho, es manifesta més dura que mai.
A Molins de Rei els bons moments viscuts per la concreció d’aspectes positius de l’obra de l’anterior govern municipal, en la que hem tingut participació decisiva i directa, com la jornada de portes obertes de la Federació Obrera o la inauguració de La Gòtica (aquest goig i honor és i serà sempre nostre) es van veure refredats pel resultat de les eleccions municipals. La nostra opció, Esquerres x Molins de Rei, ja sabeu que no va tenir els resultats desitjats i, vista la correlació de forces i els pactes de govern, ens hem quedat a l’oposició. Molts regidors d’esquerres i més regidors independentistes que mai, però tenim el govern més conservador de la història dels darrers 30 anys. La sociovergència que ens administra (dir que ens governa seria, certament, exagerar), inestable, sense projecte ni horitzó, i dòcil davant del govern de CiU a la Generalitat va fent via ara ja, i d’una manera explícita, amb el suport del PP. Molins de Rei sempre s’havia caracteritzat per una societat civil potent, dinàmica, emprenedora que imprimia un segell propi i característic a la vila i que permetia un perfil polític particular, que s’expressava, també, en uns ajuntaments nacionalistes i d’esquerres, s’ha situat en un perfil polític (ni que sigui a nivell de govern municipal) en la línia de la majoria del país: govern conservador on, per primera vegada, el PP disposa d’un paper decisiu que exerceix i que els partits de govern (CiU i PSC) no dubten en potenciar. La necessitat i les matemàtiques permeten situacions fins ara inimaginables a la nostra vila, però en això ja no som tan diferents d’altres viles i ciutats. Quan l’alcalde, tot cofoi, ens recorda que la vila va votar pel canvi (i cal recordar aquí que els socialistes van tenir un dels pitjors resultats de la història de les municipals, tot i que, gràcies al suport interessat i suïcida d’ICV, ara disposen d’un parell d’anys d’alcaldia) és evident que el canvi que hem intuït en determinades opcions de vot, quedava molt, molt lluny, del que representa avui el govern municipal. Però així són les coses, tots els partits i coalicions tenim els vots i regidors que tenim i tothom ha demostrat fins ara, amb la seva actitud i posicionaments, quina és la seva visió de l’Ajuntament i quins són els seus interessos particulars a defensar. I amb això tenim el que tenim i no tinc clar que sigui el que ens mereixem. Però la imatge de la roda de premsa per presentar l’acord sobre els pressupostos del 2012 amb CiU, PSC i PP ens hauria de fer reflexionar i molt a tots plegats. Sobretot als electors de determinades opcions que han facilitat que, a Molins de Rei, sigui possible una foto així. Per activa i per passiva.
En la votació dels presupostos municipals pel 2012 Esquerres x Molins de Rei vam votar en contra. El govern va presentar un pressupost amb molts errors tècnics; retallades en joventut, medi ambient i gent gran; estructurat en cinc àrees (amb tot el que això comporta de càrrecs de confiança),; amb congelació salarial als treballadors de la casa; increments injustificables en partides de despeses de representació i comunicació; nova creació de llocs de treball innecessaris i reconversió de càrrecs de confiança a personal laboral per garantir gent fidel dins l’estructura, tot plegat impropi dels temps que corren i de la tradició del nostre Ajuntament. I el que és més greu: la reducció del 5% de les nòmines dels treballadors feta al 2011 no s’ha destinat a amortitzar major càrrega financera, com diu la llei, sinó a estalvi. I el govern renegocia les condicions dels préstecs, allargant-ne termini i pagant un altíssim tipus d’interès. De vergonya.
