La tornada de vacances està essent realment moguda. Si les coses al mes de juliol ja no eren cap meravella, diferents qüestions han anat tensant el clima polític i social en aquestes darreres setmanes. Veiem-ne algunes.
1- La reforma constitucional pactada i impulsada pel PSOE i el PP. Seguint els dictats de la Merkel i amb el teòric objectiu de “calmar els mercats” el govern espanyol i el PP impulsen una reforma constitucional que faran entrar per la porta del darrera amb conseqüències imprevisibles, però cap de bona. De fet això no fa res més que demostrar que la intocable Constitució és un element del que ells en poden fer l’ús que volen i quan volen. Ells ho pacten i ja està. I no els fa res que se’ls ensorri el castell de cartes amb el que havien defensat la impossibilitat de la seva modificació. La cort tanca files i els mitjans afins a govern espanyol i oposició ho beneeixen i a una altra qüestió. Sobta l’enrabiada de Duran i Lleida. O és que ens vol fer creure que no sap el pa que s’hi dona a Madrid? Au va, home. Allà, si no fos per l’espoli fiscal del 20.000 milions d’euros anuals (i aquesta és una grandíssima raó per defensar l’indissoluble unitat de la pàtria), els fem més nosa que servei. I ara, per seguir xuclar-nos la sang, han decidit que no ens donen ni veu ni vot.
2- El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya reclama al Govern de la Generalitat que quan pensa complir amb la sentència del Constitucional sobre l’Estatut i resol, d’una vegada, la injustícia i la discriminació que comporta el sistema d’immersió lingüística i el model educatiu de Catalunya. Tots els que deien que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut era una qüestió tècnica i menor i que no tindria impacte real, aquí en tenen una bona prova. El que sembla clar és que ells no s’aturaran. Feina afegida per les reivindicacions de l’11 de setembre
3- L’anunci de les retallades en els serveis de sanitaris i de salut fetes per la Generalitat estan tenint una resposta creixent per part de la ciutadania. Massa sovint els governs fan i desfan sense que la gent piuli. Però ja fa temps que la crisis apreta, que els índexs d’atur assoleixen nivells realment preocupants i que la gent és més conscient de la situació general i, per descomptat, de la seva particular. I amb l’educació i la sanitat no es juga. Aquests són els que la gent considera serveis bàsics per excel·lència (la cultura encara no s’hi compta, el futbol segurament si) i el Govern està jugant amb foc. Tothom sap que es pot fer una gestió més eficient i diferent dels recursos públics. Només cal entendre que, sense l’espoli fiscal, tot això ens ho podríem estalviar. Els de CiU gairebé no en parlen, de tot això. Però estan a l’ull de l’ huracà i no poden jugar a tantes lligues a l’hora. I els vents electorals no sempre bufaran a favor. Hi ha eleccions d’ací a dos mesos…
4- Parlant d’eleccions. El PSOE ha decidit tirar la tovallola. No els calia. Ja no en tenien de tovallola. I ara tindrem eleccions al Parlament de Madrid d’aquí a dos mesos. La convocatòria d’eleccions sembla que ha sorprès a tothom perquè els partits no tenen decidits ni els candidats. Hi ha moviments en el sí de l’independentisme. Però són moviments esclaus de la seva pròpia realitat. ERC està en ple procés de renovació de la direcció i abans de les eleccions haurà d’afrontar un procés de primàries per la tria del candidat, el valor democràtic del qual, queda sovint minimitzat per les lectures partidistes que es fan de la seva trajectòria recent. Els independentistes, més enllà d’anar-nos posant el dit a l’ull els uns als altres (i ja em vist com de lleig és això) ens cal definir bé el paper que s’ha d’anar a fer a Madrid, suturar ferides obertes i sumar esforços. Jo sempre he cregut que les convocatòries electorals no s’han de menystenir, encara que siguin a Madrid. Els vots que avui es regalen, demà es poden trobar a faltar.
