DAVANT D’UNES ELECCIONS BEN GRISES

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:»Tabla normal»;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:»»;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:»Times New Roman»;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

El proper diumenge estem cridats, o potser
xiuxiuejats, a les urnes. Confesso que no recordo unes eleccions al Parlament
de Catalunya en les que se’m faci tan difícil la tria de l’opció de vot. I no
serà perquè no hi hagi candidatures! Però aquest no és el cas.

El cas és que aquests darrers anys, bona part de la
dinàmica política ha girat sobre l’Estatut, el seu procés d’elaboració, els
pactes a Catalunya, els pactes i retallades a Madrid, el seu referèndum, els
posteriors recursos d’inconstitucionalitat i la sentència del Tribunal
Constitucional retallant fins la medul·la un text que és, a hores d’ara,
impossible de reconèixer en aquell que havia sortit del Parlament de Catalunya
i que havia aixecat certes expectatives. 
Amb l’Estatut hem viscut un procés d’involució que ens ha deixat més mal
posicionats que no estàvem abans de tot plegat. Trista raó que alguns donen al
murri Pujol que mai havia estat partidari de tocar res, no fos cas, com així ha
estat, que en el viatge ens hi deixéssim bous i esquelles. I la sentència del
Constitucional només ha estat el principi del que ens pot venir al damunt, com
ja hem vist amb les darreres actuacions judicials contra la nostra llengua. A
més a més, l’evidència d’unes balances fiscals esfereïdores en quan a
l’aportació de Catalunya a l’Estat, ens situen en una situació de feblesa
absoluta com a país, incapaç de poder fer front a l’actual crisi econòmica i a
la situació de centenars de milers dels seus ciutadans. La dependència té i tindrà
un preu molt alt per aquest país i per a tots nosaltres.

Pel camí, han passat un parell de tripartits
incapaços de generar il·lusió nacional, amb una obra de govern amb massa llums
i ombres i amb els seus corresponents caps de turc: primer Carod i ara Saura.
Víctimes polítiques dels seus propis errors i dels seus propis partits. Però no
són els únics. Maragall també va caure víctima del PSOE i amb els seus companys
mirant cap a Montilla prova de la via morta que representen l’autonomisme i un
suposat federalisme que ja no defensa ningú a Espanya. Ara diuen les enquestes
i les manifestacions colossals a Barcelona que l’independentisme puja.
Sociològicament, segur. Electoralment ja ho veurem. Les eleccions al Parlament
són una altra cosa i els moviments de fons de la societat catalana difícilment
suraran en aquests comicis.

Veig desorientació entre molts electors
independentistes. A manca de propostes engrescadores i mobilitzadores (la
demanda de concert econòmic o la promesa de celebració d’un referèndum per la
independència es formulen amb nul·la convicció) i amb una Esquerra a la baixa
(ara ja no són ni equidistants, perquè ni això poden ser) apareixen dues
candidatures noves que es manifesten clarament independentistes: Solidaritat
Catalana per la Independència, liderada per Joan Laporta i el Reagrupament  Independentista de Joan Carretero. Poca gent
entén el perquè d’aquesta nova divisió de l’espai independentista
(personalismes a part). Però això no és nou, ja va passar fa trenta anys amb
Nacionalistes d’Esquerra (Jordi Carbonell) i el BEAN (Xirinachs). I per ara ni
Laporta ni Carretero no saben ni volen saber de la història política del país.
Esquerra sí que ho recorda i per això apel·la al vot útil independentista. Però
útil per a fer què? Per pactar amb CiU, malgrat totes les proves de finançament
irregular via expoli del Palau de la Música? Vist això les opcions nacionals i
d’esquerra queden condicionades i diluïdes per l’herència d’un tripartit amb un
excés de mala premsa (però els errors hi ha estat) i una més que limitada bona
gestió, que només ICV reivindica i amb una ERC que, no només no sap trobar el
seu lloc, sinó que ha volgut fer desaparèixer Carod (això no és tasca fàcil,
aviso) a més de veure les fugues de Carretero i Uriel Bertran
a Solidaritat
. Mala peça al teler. Per
altra banda les noves opcions, Solidaritat i Reagrupament, d’esquerra no veig
que en tinguin gran cosa, tot i que l’aire fresc i el discurs de Laporta
són  interessants i d’ací ve el silenci a
que el sotmeten els mitjans públics i privats. I les CUP, a casa.

Per tant les opcions són difuses, les
propostes erràtiques (res de regeneració democràtica, nou finançament de
partits, nova llei electoral) i ja veurem que farem els milers i milers
d’independentistes que seguim orfes de projectes seriosos i engrescadors. Doncs
haurem de triar entre tan poca cosa, que ja sabeu que jo no soc partidari ni de
l’abstenció, ni de blancs, ni de nuls. Jo no. I ja heu vist que per a res he
anomenat Convergència. Això tornaria  a
ser més del mateix i tal com estan les coses, no em fa cap gràcia la dreta al
poder, per molt catalanista que es digui. I si això del Palau no els fa mal vol
dir que a Catalunya, com a València, els casos de corrupció i finançament
irregular dels partits no “toquen” a qui els practica. I m’apunto a que, si
guanya CiU, malgrat les ganes de pacte d’ERC, la investidura li pot facilitar
el PP o Ciutadans. I això, si passa, no serà de franc, nacionalment i
socialment parlant.

La política catalana viu moments delicats, amb dirigents
que viuen al dia,  mancats d’horitzó i
propostes serioses i on es parla molt poc de política i massa de debats. Una
manera com un altra d’amagar l’ou i desviar l’atenció d’una manca de lideratge
preocupant. I a nosaltres, els nacionalistes d’esquerra, els independentistes
de base, només ens queden uns pocs dies per acabar de decidir el que farem.
Però aquesta vegada decidirem poc. I tindrem temps i espero que calma per
rearmar discurs, il·lusions  i projectes.
Ara, pel que veiem, els projectes engrescadors  no han arribat a temps. Però si una cosa tenim
els independentistes és temps i paciència. Altra cosa és que el país, en plena
crisi, es pugui permetre quatre anys més de manca de política i ambició
nacional.

Quant a Jordi Romeu Nicolau

Vaig néixer a Molins de Rei l'any 1956. Tinc dos fills, l'Anna i l'Albert i una parella fantàstica, la M. Antònia, que també en té dos, el Manel i la Mireia. Soc economista i després de 35 de treball en una entitat financera de primera línia, estic prejubilat. Posteriorment he treballat de Gerent en una Fundació Privada i, durant molts anys he compaginat família i feina amb el fet de ser Regidor a l'Ajuntament de Molins de Rei. Des de ben jove he participat en el moviment associatiu de la meva vila: Ràdio Molins de Rei, la Peni, les revistes El Crit Ofegat i El Grill, el Carnestoltes, els Focs de S. Joan... Sempre he estat vinculat políticament a l'esquerra independentista i he desenvolupat la meva acció política a la meva vila i al seu Ajuntament, on vaig entrar el 1987 fins el 30 d'octubre de 2014 quan he fet efectiva la meva renúncia al càrrec,, sempre representant la formació política local Esquerra Nacionalista de Molins de Rei. Al llarg d'aquests 23,5 anys (és a dir, amb el parèntesi del període 2003-2007) he tingut diverses responsabilitats de govern. Durant 9 anys he estat el President de l'Àrea d'Economia i Serveis Generals de l'Ajuntament amb responsabilitat directa sobre l'Àrea de Finances i Pressupost. També he estat Regidor de Promoció Econòmica i de la Fira de la Candelera (que va ser nomenada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya) i, en el passat mandat (2007-2011) he estat el Regidor de Cultura. A partir del juny de 2011 he estat a l'oposició dins la candidatura d'Esquerres x Molins de Rei. He viscut, en primera persona, la transformació i modernització de la meva vila. Molins de Rei ha crescut, però ho ha fet de manera ordenada i equilibrada. A la meva vila la gent vinguda de fora, fos d'on fos, s'ha integrat i participa, gràcies a un entrellat potent d'entitats de tota mena, en la vida col·lectiva. Soc molinenc i em sento orgullós de ser-ne i de la meva vila. De fet, per un independentista com jo, d'arrel local i d'acció política a nivell local, treballar per la meva vila és la meva manera d'anar treballant pel benestar dels meus convilatans i anar construint, pas a pas, el meu país i anar avançant en la seva llibertat i sobirania.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de OPINIÓ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.