REFLEXIONS A LA TORNADA D’UN CURT PASSEIG PER LES ESPANYES
Ens retrobem, novament,
després del parèntesi de la Setmana Santa. Ja no
m’atreveixo a dir de les vacances de Setmana Santa, perquè
és ben sabut que els temps no estan per a vacances per a
tothom, però també és cert que les informacions
sobre aquest tema no han estat tan negatives com podia semblar. El
que és veritat són els canvis en la manera que tenim la
gent d’aprofitar aquests dies, sortim de vacances o no. I això
sempre es positiu si aquests dies ens serveixen per desconnectar una
mica i carregar les piles, que sempre va bé.
Hem tingut la sort i
l’oportunitat de viatjar uns dies per Castella-Lleó. Després
del Ple del Pressupost en el que, segons la pobresa habitual
d’arguments de l’oposició, el més important va ser
la retallada de sous dels polítics, tocava i convenia conèixer
altres contrades i gaudir de bells paisatges.
Sempre que viatjo per
Espanya se’m repeteixen moltes sensacions. La més important
de totes que la gent senzilla d’aquell país no ens mira amb
la malícia dels seus dirigents polítics. Els podrem
caure millor o pitjor els catalans, però el tracte de la gent
sempre és cordial, amable, amb ganes d’agradar al foraster.
Altra cosa és la realitat del seu país, que avança
a un ritme molt superior al nostre. Les infraestructures, la
restauració dels monuments, el desenvolupament del territori
des del punt de vista de l’àmbit econòmic i turístic
és molt notable. El camp es veu treballat, els pobles polits,
en l’àmbit rural que és el que he vist. Les
carreteres, molt bones i renovades en la seva gran majoria, mig
buides. Terres tradicionalment mal comunicades i amb anys
d’aïllament, es veuen ara més a prop d’arreu i
s’adverteix una millora substancial del nivell econòmic.
Això, certament, contrasta amb les grans dades dels
telenotícies, de l’evolució del PIB i de la Renda per
Càpita, que segueixen dient que Catalunya lidera moltes
classificacions, però alerta, cada vegada menys. Comunitats
com La Rioja, Cantàbria, Astúries, i ben aviat Aragó,
s’han situat ben amunt en el que podríem anomenar els
rànkings de benestar. I quan hi vas, és nota. Paisatges
pulcres, amb escassa contaminació, amb economies netes (la
fusta, el vi, el cereal, la ramaderia, el turisme rural o de
qualitat) que res tenen a envejar als que nosaltres mantenim en el
nostre imaginari col·lectiu: La Garrotxa, l’Empordà…cada
vegada més fets malbé i més indefensos.
Bona part de tot això
passa per aquest mal endèmic, aquesta sangria econòmica
que es conseqüència de l’espoli fiscal de l’estat,
que ja no és cap secret, atesa la publicació de les
“Balances fiscals” de les Comunitats Autònomes, el
culebrot de la negociació del nou model de finançament
i l’aplicació, amb tota mena de restriccions, de l’Estatut.
Però també passa perquè a Catalunya fa massa
temps que, a més de perdre molts trens i molts avions, ja hem
perdut l’atractiu d’anar a les andanes de les estacions i de les
terminals aeroportuàries. Si ja no ens creiem les nostres
capacitats i a sobre, no denunciem amb tota la contundència
del món l’espoli al que estem sotmesos, és que la
nostra classe dirigent: polítics, empresaris, sindicats i
societat civil, està abdicant de les seves responsabilitats.
Si això passa, i hi ha molts símptomes de que això
passa, els dia que puguem gestionar els nostres recursos, que
arribarà, ja serem els darrers de la cua. I aleshores ens
haurem de gastar una part dels calés per importar els
rovellons de Sòria.
Ens veiem per Sant Jordi!
