Fotos meves i reportatge d’en Jordi Costa.
Hi havia una vella i bella cançó d’en Raimon que deia Al meu país la
pluja no sap ploure i, pel que hem anat veient darrerament, a la
pluja s’hi haurien d’afegir altres elements naturals com el vent. Acostumats
com estàvem a que el vent fos, per dir-ho d’alguna manera, patrimoni de
l’Empordà i de les Terres de l’Ebre, la contundència del vent aquest passat cap
de setmana i les pèrdues i destrosses que hem patit, principalment en vides
humanes, ens haurien de portar, necessàriament, a la reflexió.
Segurament no acabem d’estar prou preparats per a qualsevol alteració
meteorològica d’una certa envergadura. Ens castiga la pluja, ens castiga la
neu, ens castiga el vent, ens castiga la boira. I, en contrapartida també ens
castiga la sequera. No sembla que el nostre país i el conjunt d’administracions
i també, la manera de fer de la ciutadania, estigui a l’alçada d’aquests
fenòmens meteorològics més acusats, dels quals n’estem avisats pels homes i
dones del temps als mitjans de comunicació però sembla que amb poca implicació
de les pròpies administracions en quan a posar en alerta els seus propis
mecanismes i al conjunt de ciutadans del país. A vegades sembla que tot plegat
no vagi amb nosaltres i determinats pronòstics no alerten tant a la gent i a
les administracions com als interessos econòmics d’uns pocs. El cert és que
cada vegada que el temps s’excedeix ens agafa poc preparats i poc previnguts. A
partir d’aquí la capacitat de resposta i de mobilització depèn molt de la bona
manera de fer de tots plegats i penso que aquest ha estat el cas de la nostra
vila, on, davant dels primers efectes del temporal de vent vam decidir,
dissabte, actuar amb celeritat en la
suspensió de la Fira d’Entitats, en la tala de determinats arbres i en
l’actuació immediata als barris de muntanya de S. Bartomeu, La Rierada i
Vallpineda on els efectes de les ventades han estat realment importants.
vent encara ben visibles, des de la Regidoria de la Fira es tiraven endavant
els actes inicialment previstos per aquell dia mentre les sirenes dels camions
de bombers no paraven de sonar, i el seu so es confonia amb el de la cobla
Principal de Girona que tocava a la Pl. de la Vila. Alhora, la Verge de la
Candelera (Candelaria?) es passejava tristament pel centre de la vila. Veïns,
bombers i serveis municipals treballant en l’endreça de molts àmbits de la vila
i, en altres espais públics, estàvem de festa o, simplement, de passeig. Tot
plegat curiós, si més no. Menys mal, però, que a Molins de Rei no hem patit com
a S. Boi de Llobregat o altres viles de la comarca. El dol i el dolor no se
l’endurà el vent. I en aquest cas el vent contràriament al que ens deia Bob
Dylan, ens porta més preguntes que respostes.
Jo no posaria al mateix sac el vent d’aquest cap de setmana amb la pluja, la boira o la sequera.
Vents com aquest diuen que no se’n veien des de fa 50 anys o més, i per tant no podem pensar tots els edificis i infraestructures preparats per vents de més de 120km/h, o per terratrèmols o pel fenomen inusual que sigui, seria insostenible. Crec que aquí el que importa és la previsió, l’actuació de les administracions i la coordinació dels serveis d’emergència. I la responsabilitat personal de cadascú també, com dius.
En canvi de pluges que trinxen el Maresme o de boira que inutilitza aeroports (estarà preparat el de Lleida?), en veiem més sovint. I aquí sí que hi ha una mancança en la planificació i les infraestructures per part de l’administració, bé per la manca de pressupost (el robatori al que ens sotmet Espanya és cabdal) o per la mala utilització d’aquest.
Per cert, si no vaig errat en català no es diu ‘Verge de’ sinó ‘Mare de déu de’.