Aquests darrers dies, d’ençà de l’abdicació del Rei Joan Carles I hem assistit a la reaparició sobtada dels republicans espanyols i de molts de catalans, que, fins ara, això de proclamar el seu republicanisme ho duien amb molta discreció. És un fet positiu que demostra que, realment, moltes coses estan canviant a Catalunya i Espanya i tot apunta que aquest canvi és, tant aquí com allà, per a millor.
Certament, a Espanya, el debat monarquia/república no estava a cap agenda ni formava part de cap prioritat política malgrat el desprestigi creixent de la institució monàrquica motivat per infinitat de raons: corrupció, manca de transparència en els seus comptes i despeses, escàndols, deixadesa de les seves escasses funcions… A Catalunya la situació és diferent de fa temps principalment perquè aquí hi ha forces polítiques que no han dissimulat el seu republicanisme fins al punt que una d’elles, com és el cas d’ERC, a més de dur la paraula “republicana” al nom n’ha fet, de sempre, ben explícit els valors que la dita paraula significa i representa. Per altra banda el procés sobiranista avança en una direcció clara, compartida i majoritària: el d’assolir la futura “República Catalana” amb tot el que això significa de major justícia social, d’igualtat d’oportunitats i de les expressions polítiques dels valors republicans de sempre.
Però també sembla evident que els darrers resultats electorals al conjunt de l’Estat amb motiu de les eleccions al Parlament Europeu han donat més presència a forces polítiques menys partidàries de mantenir l’actual “statu quo”, més trencadores amb la política convencional i més properes a les reivindicacions de cada vegada més sectors socials clarament desfavorits per l’actual crisi capitalista. I en aquest àmbit els valors republicans són absolutament majoritaris. No podia ser d’altra manera. I el republicanisme s’ ha fet creixent en una societat cada vegada més crítica davant els trets característics del sistema monàrquic: el factor hereditari com a principi successori i, per tant, l’ accés al càrrec eludint el sufragi universal, els privilegis, la visualització del lligam militar vinculada al càrrec de capità general…
Per tot això l’operació d’estat d’abdicació del monarca i el relleu pel seu primogènit no es podia fer esperar. Davant d’un model bipartidista a l’estat que s’esberla i l’escomesa del procés sobiranista de Catalunya els calia fer alguna cosa i l’han feta. De manera maldestre i potinera, com acostumen a fer, però l’han feta. Muntant lleis a mida i facilitant un traspàs de poders (sí, ho he dit bé, de poders) per fer veure que canvien moltes coses per, en el fons, intentar aconseguir que no canviï res.
I la qüestió és, tornant al principi, que se’ls ha obert el meló republicà. Molta gent exigeix que es voti el model d’estat (no parlen gaire, per no dir gens, del sistema econòmic) i es volen pronunciar sobre si monarquia o república. La demanda d’un referèndum, a Espanya, no és menor i el poc “fervor” popular en el moment de la coronació del nou monarca en pot ser una bona prova. Estan, doncs, en aquest punt. I des de sectors de l’ esquerra espanyola volen que nosaltres, en certa mesura, també hi estem.
I com s’identifiquen els vells i nous republicans? Doncs amb la tradicional bandera “tricolor” (roig, groc i morat) que va ser l’oficial durant la Segona República espanyola, d’ençà de la seva adopció per part del Govern Provisional de la República, el 27 d’abril de 1931, fins la caiguda del govern republicà el 1939. La bandera “tricolor” o republicana es tracta, doncs, d’una bandera que va ser oficial a nivell de l’estat (1931-1939), com ho era la “bicolor” abans de la Segona República (oficial des de 1843, tot i que des de 1785 era la pròpia de la Marina espanyola) i d’ençà del cop d’estat del general Franco, i que va ser reconeguda de forma oficial per l’actual Constitució espanyola.
La qüestió és que, a Catalunya, només hem disposat d’una bandera oficial, la “senyera”, la bandera de les quatre barres, fos quin fos el règim que imperés a l’estat espanyol. Provinent dels llinatges dels Comtes de Barcelona ja fou utilitzada, com a senyal o bandera reial per Jaume I al S. XIII i utilitzada pels primer moviments catalanistes durant la Renaixença al S. XIX. La Mancomunitat de Catalunya li dóna caràcter oficial, que es recupera el 1931 després de la prohibició a que la sotmet la Dictadura de Primo de Rivera i, després de la dictadura franquista, l’Estatut de 1979 la oficialitza novament. I és del tot evident que, a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans, els independentistes utilitzem la bandera estelada (en les seves dues modalitats, d’estel blanc sobre triangle blau i d’estel roig sobre triangle groc) com a símbol de la reivindicació de la independència.
Tot aquests referents històrics no pretenen altra cosa que intentar posar cada bandera al seu lloc. Per tant la presència de la bandera “tricolor” a Catalunya no deixa d’obeir, doncs, a una lògica espanyola. Potser en molts ciutadans de forma inconscient, però és així. No sé si és tan inconscient quan són organitzacions polítiques com ICV o EUiA, per exemple, qui les utilitzen. I des del punt de vista de trencament amb l’actual sistema o règim monàrquic, als diferents Països Catalans la bandera de lluita ha estat, majoritàriament, l’estelada perquè representa, clarament, una voluntat de canvi absoluta, molt més potent que la “senyera” que pot representar sectors estrictament autonomistes o, fins i tot, i fruït de la situació “desnacionalitzadora” que hem viscut en aquests darrers 36 anys, de sentiment de pertinença espanyol (en clara equivalència a les banderes de les diferents comunitats autònomes).
En la meva modesta opinió l’ús de la bandera “tricolor” o republicana no és apropiat a Catalunya i als Països Catalans com a bandera reivindicativa d’un nou país amb model republicà. Perquè la ”tricolor” sempre serà una bandera espanyola i , per tant, la reivindicació d’un model republicà des de posicions sobiranistes només pot admetre la senyera o l’estelada. Perquè desenganyem-nos i la història en dona infinitat de proves, les banderes i identifiquen la nació i més en el nostre cas quan volem que aquesta nació esdevingui, inevitablement, estat. I des del meu punt de vista, la nació catalana, la que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, s’identifica amb les quatre barres i amb l’estelada, però mai amb la “tricolor”.
Finalment crec que, com deia, tot plegat és conseqüència dels processos de canvi que s’estan vivint també a Espanya. Però a Catalunya hem començat un camí que no admet marxa enrere ni “distraccions” per molt justificades que puguin semblar. Ja sabem que des d’Espanya faran tot el possible per torpedinar, entrebancar i distreure’ns del procés sobiranista. El debat monarquia/república pot ser un bon element de distracció, en el que pot caure molta gent de bona fe i ajuda i embolica la troca l’ús de la simbologia republicana com les banderes. Però no ens enganyem, el camí cap a la independència ja ens porta cap a un nou país amb model republicà. Que també l’haurem de discutir, només faltaria, com totes i cadascuna de les estructures polítiques i el model econòmic que haurà de tenir el nou estat català. Però aquesta hauria de ser la nostra prioritat principal. Nosaltres ens volem autodeterminar el 9 de novembre i fer la nostra pròpia via. I com a bons veïns ja ajudarem als republicans espanyols a que se’n surtin i aleshores, si ho consideren oportú ja canviaran de bandera. Nosaltres, en aquest trajecte, seguirem amb les nostres. Que no ens distreguin.
