Cap a finals de novembre l’amic Roger Sàbat es preguntava sobre el tripartit (PSC-ERC. ICV) i el balanç de la seva obra de govern de 7 anys a la Generalitat de Catalunya. La veritat és que el tema no és pas senzill i, en aquelles dates el periodista Saül Gordillo va intentar posar-hi una mica de llum en un article titulat “Gràcies al tripartit”. Com que em vaig comprometre amb el Roger a dir-hi la meva i un sempre intenta complir els seus compromisos (he dit intento, que no vull retrets) al final m’he atrevit, especialment ara que s’han complert els 10 anys de la constitució d’aquell govern encapçalat pel President Maragall, que coneixem data i pregunta de la consulta-referèndum i que molta gent (polítics, tertulians, periodistes) no paren d’especular sobre possibles pactes per a les eleccions europees una vegada descartada (com havia de ser) l’entrada d’ERC al govern. I com que em sembla que bona part del que passa ara es va gestar en temps de tripartit, miraré de dir-hi la meva.
També admeto no haver remenat hemeroteques ni viquipèdies a l’hora d’escriure aquestes ratlles. Vull dir que ho deixo tot a les sensacions i impressions que em va deixar aquella doble experiència. I aquí penso que és on rau un dels grans “problemes” del tripartit. És a dir que, de fet, n’hi va haver dos de tripartits. El de Maragall-Carod (Bargalló)-Saura i el de Montilla-Carod-Saura. I el segon va costar molt de pair. A tothom, també als propis protagonistes. Doncs som-hi.
Jo crec que per a molta gent el primer tripartit estava del tot justificat. Massa anys de pujolisme havien dut al país a un cert carreró sense sortida. La política de la queixa, de l’enemic exterior i del peix al cove estava del tot esgotada. Era evident que el model pujolista requeria un sotrac i aquest sotrac, amb la càrrega de profunditat del nou Estatut, va ser el govern Maragall. Però aquell govern va tenir dos grans problemes. El primer, la cèlebre reunió de Carod amb ETA a Perpinyà que va donar molta munició (ves quin gran contrasentit anar a parlar de pau i generar munició pels adversaris polítics i mediàtics d’aquí i d’allà) i va desestabilitzar el propi govern i les relacions de Maragall amb el PSOE (i quan dic PSOE vull dir el PSOE d’Espanya i la part del PSC ben alineada amb el socialisme espanyol que controlava i controla l’aparell del partit). Carod va ser rellevat per Bargalló (algun dia algú haurà de reconèixer el paper sedant i eficaç del Conseller en Cap o Conseller Primer Bargalló, l’home que no duia corbata) i el govern per una banda feia feina i per l’altra feia l’Estatut, que en Saura portava a passejar amb el seu autobús. El segon problema va ser l’Estatut i tot el que va representar. El Parlament aprovava un Estatut més que digne i que cercava, i jo no en tinc cap dubte, un nou encaix de Catalunya dins un Estat que havia de corregir el model pactat a la Constitució fent-ne una relectura més “generosa” de cara a Catalunya molt especialment en competències, finançament i blindant el tema lingüístic. Però en el tràmit parlamentari a Madrid apareix en Mas que, no ho oblidem, pacta una primera rebaixa amb en Zapatero (un faquir rostit pel seu propi foc) i diuen que també apartar Maragall de la primera línia política. Per la seva banda el parlament espanyol li acaba passant convenientment el ribot gràcies, especialment, al PSOE i, mentrestant, el PP recull milions de signatures per dur el text (que ja havia estat validat en referèndum a Catalunya, el 18 de juny de 2006) al Tribunal Constitucional, que anys després, culminaria l’estratègia de retallar-lo encara més. La posició contrària d’ERC a validar el text final en el referèndum de l’Estatut provoca una segona crisi entre el PSC i Esquerra que, ara sí, queda fora del govern. El tripartit semblava mort i enterrat, però… Les noves eleccions permeten revalidar un segon tripartit, tot i guanyar-les Mas i CiU. Montilla, que havia rellevat Maragall serà el nou President de la Generalitat i en Carod recupera el paper rellevant que no va tenir l’anterior legislatura i assumeix la vicepresidència del Govern. ICV passa a ser ara el membre del govern que rep les garrotades, a Interior i a Medi Ambient conselleria que s’ha de menjar la profundíssima crisi de la sequera que em sembla que, pregàries a la Moreneta a banda, es resol millor que no pas se’ns ha volgut fer creure. CiU no desaprofita cap ocasió i els mitjans propers tampoc i s’obre definitivament la veda contra un govern al que gairebé no si li reconeixen els valors. De totes maneres els mateixos membres del tripartit són els primers que no valoren la seva feina de govern i els propis sectors socials i polítics més propers a ERC se n’allunyen progressivament. Finalment ERC es trenca (amb la caiguda de Carod i el naixement de Solidaritat Catalana per la Independència i Reagrupament), els socialistes entren en una dinàmica autista (fins als nostres dies) i ICV, que és l’únic partit que defensa el tripartit, també planteja una profunda renovació de lideratges. Amb tot això Mas guanya les eleccions del 2011, ara sí, i recupera el govern de la Generalitat per CiU.
En tot aquest temps, especialment després de les retallades a l’Estatut a Madrid i amb motiu de la sentència del Tribunal Constitucional la societat civil recupera embranzida i depassa el tradicional paper dels partits. El tripartit acaba sent un forat negre en la nostra història institucional moderna, però el país i la seva societat civil, no s’atura. S’ha reforçat el paper d’entitats amb gran tradició de defensa de la llengua i la cultura com Òmnium Cultural, s’ha creat l’Assemblea Nacional Catalana (el 10 de març de 2012 al Palau S. Jordi, tot i que es venia d’una gran assemblea prèvia a l’abril de 2011 al Palau de Congressos de Barcelona) que esdevé entitat central i l’element clau i dinamitzador en tot el procés sobiranista i s’ha creat l’Associació de Municipis per la Independència (el 14 de desembre de 2011 a Vic). Entre el setembre de 2009 i l’abril de 2011 es celebren, arreu de Catalunya, les “Consultes Populars per la Independència” en les que hi participen més de 800.000 electors. Les manifestacions més gegantines de la història omplen els carrers de Barcelona: El 10 de juliol de 2010 “Som una Nació. Nosaltres decidim”, organitzada per Òmnium Cultural en resposta a la sentència del Tribunal Constitucional i l’ 11 de setembre de 2012 “Catalunya nou Estat d’Europa”, organitzada per l’ANC. Es celebren actes multitudinaris com la Marxa cap a la Independència l’estiu del 2012 o el Concert per la Llibertat, al Camp del Barça, el juny del 2013, per acabar amb la Via Catalana, que travessa Catalunya de cap a peus amb dos milions de persones mobilitzades. I finalment, es produeix una modificació substancial del mapa polític de Catalunya després de les darreres eleccions del 2012, en què la majoria parlamentària ja és clarament sobiranista i que incorpora una nova força política, la CUP, que pren el relleu de Solidaritat Catalana que només es manté una legislatura al Parlament.
I l’aportació dels tripartits, amb tot això, en què queda? Doncs jo crec que va ser positiva pel què ha significat de revulsiu de la política i de la societat civil amb la seva aposta per l’Estatut. I crec, sincerament, que l’obra de govern, en general, també va ser positiva: En educació, sanitat, cultura, universitats i recerca, economia, infraestructures, medi ambient i habitatge, benestar social, política exterior, crec que es va fer molt bona feina. Jo puc parlar, molt i bé, de Cultura, l’àrea que vaig conèixer millor (amb alguna escletxa a l’àmbit del cinema) però en general els departaments van ordenar i planificar amb criteri en la línia del que després s’ha anomenat “estructures d’estat”. De fet, el primer govern Mas, aquell que es va autoanomenar com “el govern dels millors” aguanta amb molta dificultat les comparacions amb molts consellers dels dos tripartits. Però, certament, la història ha anat molt de pressa i ha engolit la memòria d’aquells anys tan recents. Per ser pràctic diria que el tripartit no va aconseguir quallar l’allioli: ERC i ICV no van aconseguir que el PSC evolucionés cap a posicions més nacionalistes i progressistes. Potser el PSC no ho ha fet, però sí el conjunt del país i si no hi hagués hagut aquell punt de bogeria/valentia dels Maragall, Carod i Saura emplaçant al govern i a la caverna d’Espanya i activant a la ciutadania d’aquí, ni que fos en la fase reactiva, ens hagués costat Déu i ajuda arribar fins aquí.
Valorem-ho i com deia el títol d’aquella novel·la mítica dels 70 de l’Oriol Pi de Cabanyes, “oferiu flors als rebels que fracassaren”. En bona part gràcies a ells, i potser no és el que pretenien, tenim la victòria a tocar.
