Finalment s’ha fet pública la data i la pregunta de la consulta-referèndum. S’ha fet dins dels terminis fixats i amb la solemnitat que el fet requeria. I amb el ventall de forces polítiques que representen gairebé els 2/3 del nostre Parlament. Tot un repte assolit amb, segur, no poques dificultats.
Ara cal preguntar-se si data i pregunta (especialment la pregunta) responen al desig i voluntat expressats per la ciutadania al llarg dels darrers 15 mesos, comptant des de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, passant pel Concert per la Llibertat del Camp Nou del passat mes de juny i la Via Catalana del darrer 11 de setembre. Sincerament crec que la pregunta queda lleugerament per sota de les aspiracions de la gran majoria d’independentistes que volíem una pregunta clara i senzilla sobre la independència i amb una resposta de sí o no. Així s’havien expressats organitzacions com l’ANC, partits com ERC i la CUP i el mateix Consell Assessor per a a Transició Nacional. I aquesta ha estat també la meva posició personal. Però és clar que la pregunta havia de ser el resultat d’un ampli consens entre les forces polítiques parlamentàries favorables a l’exercici del dret a decidir. I aquí ja sabem de les posicions més tèbies clarament expressades per Unió i en Duran i Lleida i per ICV, a través de Joan Herrera i Dolors Camats. Diguem-ho clar, la doble pregunta avui dona joc als federalistes supervivents, dona joc a la suposada terceria via i permet guanyar temps a una possible oferta negociadora del govern espanyol. Però també permet, de forma explícita, plantejar al poble de Catalunya, per primera vegada a la història, la possibilitat de decidir democràticament el seu futur i accedir a la independència. M’hagués agradat més ras i curt. Amb un resultat més fàcilment interpretable. Però la realitat de les nostres forces polítiques és avui la que és. I, afortunadament, la realitat de la societat civil i de les entitats que l’empenyen (ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència-AMI) és molt potent. Per tant, i en les circumstàncies actuals, crec que hem de valorar més que la pregunta la fortalesa de la resposta. Aquest Sí i Sí que de tan rotund i contundent no admeti segones lectures ni passos enrere.
En relació a la data, el 9 de novembre de 2014, reconec que també la veig llunyana. M’hauria agradat que el nostre referèndum es fes el setembre, abans del d’Escòcia. Influir-los a ells i no al revés. Ara posats a buscar la part positiva de les coses, tenim més temps, però els nostres adversaris també. I aquest temps l’hem de saber aprofitar.
Finalment crec que tot el procés sobiranista i, especialment, la definició de la data i la pregunta de la consulta és una plantada a l’Estat. Un desafiament en tota regla. I aquesta és la part més positiva d’aquesta decisió. Catalunya va de cara i manifesta al món la seva voluntat de decidir el seu futur. Això és democràcia i no valen ni la por ni les lleis de l’Estat espanyol per impedir-la. De moment, però els poders polítics espanyols (govern i oposició) ja s’han tancat en banda. No ens donaran cap facilitat i utilitzaran tots els mecanismes i recursos (la força també) per impedir la consulta. No necessitem més raons, nosaltres, però ens en donaran més i ull a la lectura que en pugui fer la comunitat internacional. Prohibir la democràcia és mala cosa. I caldrà estar també molt atents als moviments que, dins la pròpia Catalunya, es produeixin per impedir o desqualificar la consulta. Des dels partits com el propi PSC fins a mitjans de comunicació i organitzacions o corporacions empresarials. La partida s’ha començat a jugar i per guanyar-la hem de ser majoria i també hem de reconèixer bé els adversaris i no donar-los treva
