La polèmica desfermada arran de la no celebració del ball de disfresses en la darrera edició del Carnestoltes molinenc és una conseqüència més d’una manera de fer del govern municipal que menysprea tot allò en el que no creu i que demostra, a més, que no disposa de cap línia d’actuació tampoc en política cultural. M’explicaré, perquè el tema és de molta més envergadura de la que pugui semblar en un principi. I procuraré fer-ho anant a la rel del problema.
Qualsevol política d’actuació en un àmbit concret de la gestió municipal requereix de convicció, criteri, un mínim pressupost i un nivell necessari i suficient de dedicació del polític responsable. A més, en una vila com Molins de Rei, per la seva tradició i per la seva dimensió abastable, el contacte personal amb el món associatiu és fonamental per compartir projectes. I un factor imprescindible per fer possible tot això és continuïtat política i temps. Temps per dissenyar actuacions i programes, per corregir errors i per consolidar models.
En l’àmbit de la cultura, des de l’inici dels ajuntaments democràtics, només un regidor, el primer, en Julià Canals, ha complert gairebé tots aquests requisits, perquè és l’únic Regidor de Cultura que ho ha estat en dos mandats consecutius, tot i que el segon no va arribar a completar-lo. Però va estar el temps suficient per deixar una empremta inesborrable. Després d’ell el nombre de regidors s’ha anat succeint a un ritme vertiginós. Hem tingut 12 regidors en vuit mandats i hem viscut el cas especial del mandat 1999-2003 en que n’ hi van haver fins a tres de diferents. És indiscutible la dificultat que això comporta per consolidar projectes i models. Les raons han estat múltiples: els resultats electorals, els pactes polítics i un cert convenciment que Cultura es tracta d’una Regidoria de lluïment que tothom vol (l’han tinguda tots els partits i coalicions i amb un mínim de tres persones diferents) encara que la creativitat i el risc hagin estat poc evidents al llarg dels anys. Això explica que no s’hagi consolidat un cicle festiu més potent, que determinades disciplines artístiques hagin tingut poc pes i rellevància, que les infraestructures culturals hagin quedat a la cua de les inversions en equipaments i que el model que els molinencs perceben a la vila és el de la força del món associatiu i les seves activitats (a les entitats i al cicle festiu), però difícilment s’identifica l’Ajuntament com a motor de l’activitat cultural.
Amb això no vull dir que tots els regidors/es que han tingut responsabilitats en aquest camp no s’hagin esforçat i no hagin fet coses bé. No vull dir això, però és evident que no han tingut prou estabilitat i temps per deixar la seva marca en la política del municipi, com sí que ho han fet d’altres en altres àmbits com l’urbanisme, la via pública, els serveis socials o l’esport, per posar només uns exemples.
I arribat a aquest punt em centraré ja en la situació actual de la cultura a nivell d’Ajuntament. Per començar tenim un Regidor de Cultura que està transitant per la regidoria a l’espera de fer el salt a allò que realment l’interessa: l’alcaldia. A hores d’ara ja podem fer balanç de la seva gestió que completa, a la pràctica, dos cicles anuals. L’actual Regidor de Cultura, sense cap tradició en aquest àmbit, no ha fet cap aportació significativa. Ha seguit amb allò que s’havia trobat però sense convicció i ha topat amb una situació general difícil que requereix creure’s el valor de la cultura i el seu paper dinamitzador i cohesionador especialment en situacions complexes com les actuals. Ha deixat en mans de les entitats i el seu major o menor dinamisme el dia a dia de les manifestacions culturals i ha renunciat al lideratge necessari que s’espera de l’Ajuntament en uns moments tan crítics. La renúncia del govern municipal a presentar, debatre i a aprovar un Pla d’Acció Municipal ens deixa orfes de cap referència en política cultural. No sabem el què, el com, el quan, el quant i el perquè de la política cultural. I això repercuteix en tots els àmbits: el dels serveis municipals de cultura (Biblioteca Pau Vila, Arxiu Municipal, Museu Municipal); els equipaments ( Ca n’Ametller, La Gòtica, la Federació Obrera); les programacions estables de Xarxa, Contrabaix, Cinema (Cine-Club, Documental del Mes, Cinema a la Fresca a la Peni) i de la pròpia Biblioteca que configuraven la desapareguda oferta de “Plegats per la Cultura”; el cicle festiu o esdeveniments anuals de gran tradició i projecció exterior com el Festival de Terror. A hores d’ara el govern municipal ha canviat el model de gestió del Museu (ara en gestió directa, substituint el conveni amb l’Associació d’Amics del Museu) però el projecte museològic del nou museu a ca n’Ametller no es concreta, ha donat altres responsabilitats a l’arxiver municipal (amb menys dedicació a l’Arxiu), ha reduït el pressupost de la Biblioteca, no disposa de projecte ni model per la Federació Obrera (un gran contenidor de cursets i una sala d’actes que, de facto, substitueix la de ca n’Ametller), no sap dotar d’activitat a La Gòtica (oblidant que es tracta d’un monument i no d’una sala d’assaig), ha suprimit el teatre a les escoles i s’obren esquerdes en el cicle festiu: la darrera Festa Major ha perdut capacitat d’atracció a més del castell de focs i s’ha fregat el ridícul amb la instal·lació de la carpa i el Carnestoltes perd el ball i participació popular i guanya en polèmica.
El resum no és exhaustiu. Hi manca molta lletra petita. I també la gran. El pla d’Equipaments Culturals, aprovat en el mandat passat per unanimitat, contempla un projecte de nova Biblioteca ara amenaçat i no només per la situació econòmica general. La relació amb el món associatiu i les entitats és, en alguns casos, conflictiva. I el més greu de tot: no sabem cap a on anem. Aquesta és la realitat de l’Ajuntament. Com també ho és que celebrem el centenari del Gegants i la gent de la colla ho farà fantàstic i se’n sortirà amb un excel·lent. I d’aquí poc obrirà el nou Ateneu Mulei. Però tenim entitats en delicada situació social i econòmica. I algunes, conscients, ens han proposat una reflexió pública i conjunta del seu paper i com encarar el futur com ha fet la Fundació Miquel Carbonell. El món de l’art i la cultura viu moments de gran dificultat (manca de patrocinis, increment de l’IVA, noves normatives sobre el foc i la seguretat dels espais, atacs a la llengua…) i és ara més que mai quan necessitem una Regidoria de Cultura activa, compromesa i amb dedicació. Convé parlar-ne i fer-ho seriosament. De no ser així els símptomes manifestats pel Carnestoltes poden esdevenir una malaltia crònica. I això, a Molins de Rei, no ens ho podem permetre.
