Video ANC. Marxa x Independència. 11 de setembre de 2012.
Video ANC. Crida a la Marxa x Independència. 11 de setembre de 2012.
UN ONZE DE SETEMBRE PER LA RUPTURA DEMOCRÀTICA
La celebració de la Diada Nacional de l’Onze de setembre arriba en un moment de màxima transcendència. Després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la resposta massiva de la ciutadania en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 els esdeveniments s’han precipitat de forma accelerada fet que en dificulta la lectura i interpretació especialment quan molts dels diferents agents (polítics, econòmics, socials) no deixen de fer les seves pròpies i interessades lectures.
En l’àmbit polític CiU obtenia una victòria electoral a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya a partir d’una crítica demolidora de l’anterior govern tripartit (amb un clar suport dels mitjans de comunicació de la dreta de sempre, especialment el Grup Godó) i amb l’objectiu programàtic del pacte fiscal. La factura i fractura del tripartit i les divisions de l’independentisme van deixar a ERC debilitada i a l’esquerra en general desorientada, amb l’excepció d’ICV, que aguantava el cop. CiU ha viscut, però, gràcies al PP i ha impulsat una política de retallades socials que no estan servint per aturar el dèficit públic, massa condicionat per l’endeutament financer i els seus interessos. Al bell mig de tot això la força de la societat civil, derivada de l’èxit de les consultes populars per la independència, ha facilitat la creació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el món local ha fet un pas de gran rellevància amb la creació de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). El debat sobre la independència i les conseqüències del dèficit fiscal (16.000 MM €, el 8,5 del PIB anual de Catalunya) centren el debat polític.
En l’àmbit socioeconòmic el pes indiscutible de la crisi afecta a centenars de milers de catalans. Hem viscut una Vaga General i la capacitat del govern de CiU per fer front a la situació s’ha demostrat nul·la. Catalunya s’ha d’acollir al fons de rescat creat pel govern del PP amb el que suposarà de major intervenció política a la ja migrada autonomia. El dèficit fiscal és la principal causa de la situació financera de la Generalitat. Però les polítiques de retallades de CiU obeeixen, clarament, a un projecte conservador i poc sensible a determinades realitats socials.
En aquesta situació políticament i econòmica clarament insostenible, l’ANC ha convocat als catalans a manifestar-se a Barcelona sota el lema Catalunya, nou Estat d’Europa. Una crida independentista en tota regla que, tal com va passar fa un parell d’anys, provoca debats, dubtes i contradiccions, generades per la posició del propi govern de Catalunya i, també, per l’actitud de certa esquerra independentista (la que es creu dipositària de les veritats absolutes) vers l’ANC.
El que és del tot cert és que les grans manifestacions d’un poble i d’un país responen a motivacions diverses. Però cal, i això és innegable, un catalitzador. Si fa dos anys va ser Òmnium Cultural, avui ho és l’ANC. I tots sabem el debat i en certa manera el ridícul que va protagonitzar el propi govern i el President de la Generalitat en aquell moment. Més o menys com ara. Tot plegat, però, no impedirà que centenars de milers de catalans tornin a omplir el centre de Barcelona demanant la independència. Veurem més estelades que mai. I això és el que hi ha i hi haurà. I és el que el conjunt de la societat catalana i els seus representants polítics (govern i oposició) hauran de saber llegir i interpretar de forma adequada.
Fa dos anys vaig escriure que la independència s’havia de començar a construir des d’aquell moment. Pensant-hi, completant infraestructures, dissenyant projectes de futur, treballant complicitats internacionals…De moment l’Estat Espanyol sí que ha treballat pel dia després. Han fet caure companyies aèries, han dotat recursos per les seves infraestructures (aeroports, xarxa viària, potser inútil però que, ull!, ja tenen, el nou AVE a Galícia), segueixen lluitant pel corredor central, segueixen una política implacable de destrucció de la llengua, ens escanyen econòmicament i no compleixen amb cap compromís legal i pressupostari vers Catalunya.
Ells treballen i nosaltres, massa sovint, dubtem. El mèrit i l’èxit de la gran manifestació del dia 11 serà el d’acabar amb els dubtes i les pors. Un poble al carrer, unit pel clam d’independència ha de traslladar la seva valentia i coratge als seus dirigents. Alguns ja en tenen d’això, però d’altres han de fer un pas endavant o mereixeran que els deixem, definitivament, de banda.
