LA CRIDA: 30 ANYS DEL CAMP DEL BARÇA

Avui fa 30 anys del gran acte que la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va organitzar al Camp del Barça en resposta als importants processos d’involució política que van tenir lloc com a conseqüència del cop d’estat fallit del 23-F d’aquell any i del Manifiesto dels 2300 en contra de la nostra llengua.

La Crida va ser el primer gran moviment d’agitació i conscienciació nacional  i de resposta a les agressions que, periòdicament, ens venen des de diferents estaments de l’estat. Va néixer el 18 de març de 1981 en un acte celebrat al paranimf de La universitat de Barcelona i un any després, el 14 de març de 1982, encapçalava la protesta contra la cèlebre LOAPA sota el lema NO A LA LOAPA, SOM UNA NACIÓ  i va tenir una vida molt intensa, amb una important presència pública, fins a la seva dissolució  el 29 de juny de 1993.

Segurament sense l’activitat de la Crida no s’entendrien molts del canvis que ha experimentat la política del país ni l’evolució de l’independentisme. Moviments com el de les Consultes Populars per la independència han tingut molts punts de contacte amb les accions i l’activisme de la Crida, en tant que elements de dinamització i participació política més enllà de les estructures dels partits, que, com en el cas de la Crida, sempre s’han mirat aquests moviments amb desconfiança i distància.

Amb 30 anys de perspectiva no podem afirmar que el país hagi avançat en el seu camí cap a la plena sobirania nacional. Catalunya segueix governada pel catalanisme autonomista i conservador després del fracàs del nou Estatut, i el País Valencià i les Illes Balears  estan en mans de la dreta espanyolista que no ha parat d’atacar els símbols, la llengua i la cultura pròpies.

Només l’esperança que transmeten les noves generacions de gent jove desacomplexada i preparada i amb noves propostes i formes de fer i entendre la política em fan pensar que el treball d’aquests darrers 35 anys no ha estat en va, sinó tot el contrari. Cal reconèixer la feina, l’esforç i la tenacitat dels pioners. Ells van obrir camí. I en ell estem, poc a poc, fent via.

Quant a Jordi Romeu Nicolau

Vaig néixer a Molins de Rei l'any 1956. Tinc dos fills, l'Anna i l'Albert i una parella fantàstica, la M. Antònia, que també en té dos, el Manel i la Mireia. Soc economista i després de 35 de treball en una entitat financera de primera línia, estic prejubilat. Posteriorment he treballat de Gerent en una Fundació Privada i, durant molts anys he compaginat família i feina amb el fet de ser Regidor a l'Ajuntament de Molins de Rei. Des de ben jove he participat en el moviment associatiu de la meva vila: Ràdio Molins de Rei, la Peni, les revistes El Crit Ofegat i El Grill, el Carnestoltes, els Focs de S. Joan... Sempre he estat vinculat políticament a l'esquerra independentista i he desenvolupat la meva acció política a la meva vila i al seu Ajuntament, on vaig entrar el 1987 fins el 30 d'octubre de 2014 quan he fet efectiva la meva renúncia al càrrec,, sempre representant la formació política local Esquerra Nacionalista de Molins de Rei. Al llarg d'aquests 23,5 anys (és a dir, amb el parèntesi del període 2003-2007) he tingut diverses responsabilitats de govern. Durant 9 anys he estat el President de l'Àrea d'Economia i Serveis Generals de l'Ajuntament amb responsabilitat directa sobre l'Àrea de Finances i Pressupost. També he estat Regidor de Promoció Econòmica i de la Fira de la Candelera (que va ser nomenada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya) i, en el passat mandat (2007-2011) he estat el Regidor de Cultura. A partir del juny de 2011 he estat a l'oposició dins la candidatura d'Esquerres x Molins de Rei. He viscut, en primera persona, la transformació i modernització de la meva vila. Molins de Rei ha crescut, però ho ha fet de manera ordenada i equilibrada. A la meva vila la gent vinguda de fora, fos d'on fos, s'ha integrat i participa, gràcies a un entrellat potent d'entitats de tota mena, en la vida col·lectiva. Soc molinenc i em sento orgullós de ser-ne i de la meva vila. De fet, per un independentista com jo, d'arrel local i d'acció política a nivell local, treballar per la meva vila és la meva manera d'anar treballant pel benestar dels meus convilatans i anar construint, pas a pas, el meu país i anar avançant en la seva llibertat i sobirania.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de OPINIÓ i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.